Guardians de la veritat

A Zuckerberg li surt de franc lliurar dades a corporacions i governs. Assange respondrà penalment per lliurar dades de corporacions i governs

Matar el missatger. Des de Plutarc que el poder és conscient que aquesta és una forma, immoral però efectiva, de silenciar el missatge. En són víctimes mortals els fotoperiodistes que cobreixen conflictes armats, que han passat de ser danys col·laterals a objectius militars. Documentar les atrocitats ha esdevingut una professió d’alt risc, no només en entorns bèl·lics. Els impediments per gravar imatges de vulneracions de drets humans o d’abusos d’autoritat -com ara devolucions en calent a les fronteres o desallotjaments il·legals a les ciutats- són un entrebanc afegit a una feina arriscada de mena. L’amenaça persistent per als governs corruptes ve del periodisme d’investigació. La revista Time va reconèixer com a persones de l’any els “guardians de la veritat” encapçalats per Jamal Khashoggi. El reporter saudita es va deixar la pell, dramàticament, en l’exposició de les vergonyes de Riad. La maltesa Daphne Caruana i l’eslovac Ján Kuciak també han estat assassinats per furgar en les misèries dels respectius governs. L’ofensiva, però, sol adoptar formes més subtils. Nixon va ser el primer president forçat a dimitir per la fortor del clavegueram d’estat. El Watergate és una fita èpica de la investigació periodística, amb personatges de pel·lícula: el filtrador (el mític Gola Profunda); Woodward i Bernstein, els periodistes novells obsedits a perseguir la notícia i escatir la veritat; i Katie Graham, propietària del Washington Post, la veterana que no va afluixar davant les pressions dels homes del president. Tanmateix, alhora que va precipitar reformes cabdals en matèria de transparència i ètica pública, l’escàndol va obrir la veda dels atacs al quart poder, que tenen en Trump un nou caçador. En justa correspondència, el Journal i el Times s’han endut el Pulitzer enguany per airejar els seus draps bruts.

L’afer Luxleaks reprodueix, a l’europea, el tour de force entre el poder hermètic, la premsa lliure i les fonts vulnerables. Per ara, tots els rounds els guanya l’establishment político-financer. Jean-Claude Juncker (a l’epicentre de la trama de dúmping fiscal, com a ministre de Finances de Luxemburg) roman impune, mentre que Edouard Perrin (el periodista que va destapar el cas amb l’auxili de dos empleats de l’auditora PwC) fou condemnat. Perrin va guanyar el Pulitzer el 2017, honor que comparteix amb els seus col·legues del Post, precursors al Watergate. Un premi de consolació, amb aires de justícia poètica, en espera del que acabin resolent els tribunals. La via legal, no sempre legítima però sens dubte més subtil que les amenaces directes, és la preferida per frenar les vies d’aigua en democràcies consolidades. Els plets per difamació, atacs contra l’honor o revelació de secrets tenen un enorme potencial dissuasiu. El portal digital Crític va ser demandat per un article en què documentava (amb dades del registre públic de contractes) les adjudicacions de la Generalitat a l’empresa Teyco, investigada judicialment, segons notícia del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Un avís per a navegants si es considera que la companyia es va fer enrere de la seva reclamació.

La nova directiva europea de protecció dels alertadors avança cap a una justícia més real. Pot ser un escut eficaç enfront de responsabilitats per la divulgació d’informació d’interès públic. Anima els denunciants a la comunicació interna, però permet la denúncia a les autoritats competents en funció de les circumstàncies del cas, i deixa la porta oberta per recórrer als mitjans de comunicació quan no es prenen les mesures adequades, hi ha risc imminent per a l’interès públic o en cas de conxorxa amb les altes esferes per part de l’autor dels fets. La tutela de la llibertat d’expressió i el pluralisme dels mitjans pot justificar l’ampliació del radi de protecció a periodistes i altres intermediaris, com les ONG que fan costat al denunciant. A l’altra banda hi ha el dret a saber de la població, com a pressupòsit del control social. El primer pas és tenir informació veraç; el segon, demanar explicacions ( accountability, en diuen els anglosaxons); el tercer, exigir responsabilitats. El periodisme ens ajuda a processar la informació per ultimar el procés de retiment de comptes. Quan l’enginyeria de dades i les TIC permeten les filtracions massives, sense aquesta intermediació clàssica, als amants de l’opacitat se’ls gira feina. Els leakers satisfan les expectatives ciutadanes de penetrar les vergonyes del sistema; indiscriminadament, tot sigui dit. En aquest escenari, la darrera excusa per al secretisme governamental sol ser la seguretat nacional, l’amagatall sensible que troba més adhesions en una ciutadania atemorida. El periodista i antic comissionat contra la corrupció a Kènia, John Githongo, feia notar que a la major part dels països d’Àfrica els casos més greus de corrupció es cometen sota aquest vel, a mesura que es redueix progressivament la seva presència en la gran obra pública i les infraestructures.

L’afer Wikileaks ha posat sobre la taula els límits de les revelacions quan afecten la defensa estatal. Potser Assange no és allò que en l’argot del ram es coneix com a white horse, un individu immaculat; però resulta paradoxal que, mentre que a Zuckerberg (Mr. Facebook) li surt de franc lliurar dades de la gent a corporacions i governs (afer Cambridge Analytica), el cervell de Wikileaks haurà de respondre penalment per lliurar, de franc, dades de governs i corporacions a la gent. Bernard Shaw feia notar amb perspicàcia que “quan un home vol matar un tigre, en diuen esport; quan és el tigre qui vol matar l’home, ferocitat”. La doble moral, universal i atemporal, floreix especialment en entorns corruptes com el que retratava Pérez Galdós a Miau, una realitat crua que se’ns assembla més del que voldríem: “ Así es el mundo, así es España, y así nos vamos educ ando todos en el desprecio del Estado, y atizando en nuestra alma el rescoldo de las revoluciones. Al que merece, desengaños; al que no, confites. Esta es la lógica española. Todo al revés: el país de los viceversa...

Més continguts de