Guerres humanitàries?

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l'acció de l'OTAN per bé que, com tota guerra humanitària, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d'agredir.

Quan alguns van recordar que durant els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic i no donant suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova), es va dir que sí, que s'havia fallat, que s'havia fet malament i que, efectivament, les coses s'havien d'haver fet d'una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari -tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra per impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia i les revoltes àrabs en general ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, al final, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos la consciència.

Després d'anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.), sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d'excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat en relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: pactar amb els dictadors, riure'ls les gràcies i perdonar-los les misèries. A canvi d'estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que infligien als seus ciutadans. I ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s'hi feien fotos i que li toleraven tota mena d'indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n'aprendrem d'una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment a l'últim moment per a arreglar-ho, senzillament cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d'ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d'una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, a sobre, hagin boicotejat l'adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, en lloc d'aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre -forçant-los i sancionant-los si cal- que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran cap paper en l'ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d'interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d'aquest realisme , ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d'armes: ¿com pot ser que països europeus que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d'armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, per què no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si demà volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda o una nova Líbia, la solució no és muntar guerres humanitàries en l'últim minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!