Guix o merda?
Piero Manzoni és un artista conceptual que va passar a la història per la seva obra Merda d’artista. En lloc de fer una bella obra d’art, va defecar, va envasar els seus excrements i ho va anomenar art. Les llaunes es van vendre al mateix preu que l’or, ja que va ser el valor que Manzoni va assignar a les seves deposicions. Es troben en museus com el MoMA de Nova York o el Centre Pompidou de París. I en mans de col·leccionistes. Una es va arribar a subhastar a Sotheby’s per 124.000 dòlars.
De sobte va passar una cosa inesperada. Bonalumi, col·laborador de Manzoni, va desvelar que algunes llaunes no contenien femta, sinó guix. Problema: com que les llaunes sense excrements no valen res, cal obrir-les per saber si te n’han venut una amb guix en lloc de merda. Però cap propietari vol obrir la seva, ja que les llaunes no es poden tornar a tancar. Davant el dubte i la impossibilitat de saber la veritat, les llaunes han perdut valor.
Doncs bé, la naturalesa política de Catalunya s’assembla a una llauna de Manzoni. Declaren República però no oficialment. Assumeixen un mandat del poble de Catalunya però reconeixen que no hi ha prou majoria. Fan un referèndum i declaració unilaterals però afirmen ser bilaterals. Ens diuen que som una República i que es desenvoluparà des d’un govern autonòmic.
No insinuo que una cosa sigui el guix i l’altra la merda. No seria respectuós. Però ja n’hi ha prou. La naturalesa d’un estat no és una llauna opaca amb dos possibles continguts alhora perquè si no, com les de Manzoni, es degrada el seu valor.
I això és exactament i precisament el que estem fent a la veritable obra d’art que era Catalunya: dotar-la d’una impossible doble naturalesa política que ens duu a una gran devaluació de país. Si seguim fent experiments polítics, us asseguro que el que sí que se’n va a la merda és la nostra convivència, pau social i economia.
