Hamza, un viatge de mil passes
El mes de febrer del 2017 Hamza Driouich va visitar l’ARA per explicar el seu projecte, que consistia a potenciar una escola de bàsquet situada en un barri antigament molt marginal als afores de Casablanca, Aïn Sebaa. On ara hi ha la pista abans hi havia un focus de droga. El jove va començar col·laborant-hi amb material, però de seguida es va adonar que els nois amb risc d’exclusió social tenien altres necessitats i la iniciativa es va anar ampliant amb l’organització d’un campus. El documental que reviu tot el procés, que es va finançar amb una campanya de micromecenatge, es va estrenar divendres a Badalona.
El Hamza va aprofitar la projecció per llegir una carta que s’hauria de penjar a l’entrada de tots els pavellons. “Aquesta pel·lícula m’ha fet buscar-me a mi mateix i reflexionar sobre els moments en què, d’una manera directa i de vegades gairebé invisible, m’he sentit diferent”, va dir el jove, que ara estudia economia i dona un cop de mà al Masnou Basquetbol com a entrenador. “També m’ha fet pensar que encara queda molt per fer. Que vull que no es miri diferent a ningú pel seu origen o el seu color de pell. Que, com diu en Vidal Sabater [el codirector del documental], tinc els mateixos drets que el seu fill, i que tota la nostra generació els haurà de lluitar. No només per nosaltres, sinó pels meus germans i per les futures generacions”.
“No soc el millor estudiant del món ni la millor persona, però sí que crec que soc un bon exemple de superació”, va resumir el Hamza, que al documental denuncia els controls policials recurrents que ha de passar pel color de la seva pell o la sensació d’incomoditat que genera entre els passatgers del tren. “Quan soc aquí soc el marroquí i quan soc al Marroc, el català. Moltes vegades em pregunto d’on soc”.
Sabater posa l’accent en la responsabilitat social que tots tenim per canviar la situació. “La història del Hamza no és única, és especial per tots els condicionants que l’envolten, però no és la història d’ell sol. És un camí que recorren molts nois i noies de la seva generació nascuts aquí però considerats de fora. Un camí, o una cursa, que han de córrer amb desavantatge. Perquè mai els veiem iguals a nosaltres i permetem que se’ls discrimini”, opina.
“El millor d’aquesta història és que el Hamza mai es rendeix, no li importen les dificultats del camí. Mira endavant i no busca excuses. La pel·lícula també és una lloança a la tasca d’entrenador, aquell en qui els joves confien i amb qui aprenen no només bàsquet sinó també valors, aquell que busca ser coherent abans que just, que es deixa l’ànima en cada entrenament i que dona exemple de treball dur dia a dia”, recorda.
