22/03/2012

Han matat el Vlad!

3 min

Dissabte passat Tatyana Kozar va penjar a la xarxa social russa Vkontakte una carta del Tribunal Suprem de Bielorrússia amb un titular que feia esgarrifances: "Han matat el Vlad". Després va ser entrevistada a Radio Liberty, una emissora establerta a Praga, on va dir entre sanglots que la seva mare estava en estat de xoc i no podia parlar. La Tatyana i la seva mare havien lluitat fins a l'últim minut per obtenir la clemència del president Lukaixenko. Era l'única manera de fer revocar la decisió del tribunal que al novembre havia condemnat a mort dos joves, Vladislav Kovalyov -el germà de la Tatyana- i un amic, Dimitri Konovalov, acusats d'haver perpetrat l'atemptat al metro de la capital, Minsk, que va matar 15 persones ara fa poc més d'un any. La carta del Suprem era la notificació oficial que la sentència s'havia dut a terme.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Detinguts dos dies després de l'atemptat, els dos joves varen confessar ser-ne els responsables. Després, el Vladislav es va fer enrere. Durant el judici va denunciar tortures per forçar la seva confessió i va dir que durant els interrogatoris havia sentit el seu amic de la infància cridant fortament des de l'habitació del costat. Els nombrosos activistes pro drets humans que es varen interessar pel judici, mobilitzats pels familiars dels joves i per l'espessa xarxa d'organitzacions semiclandestines que operen valentament al país, varen coincidir en els interrogants sorgits durant la instrucció de la causa i la vista oral. Els vídeos, que suposadament mostraven els joves amb les bosses d'explosius, estaven "editats per totes bandes" per fer venir bé les imatges. Fins i tot va haver-hi familiars de les víctimes que van testificar a favor dels joves. Les investigacions en contra dels nois, que no quadraven per enlloc, les va portar la seguretat de l'estat. Encara s'anomena KGB.

Però Lukaixenko tenia pressa i en menys d'un any volia girar full sobre l'atemptat més gran que ha patit mai Bielorússia.

Cap altre país d'Europa manté la pena de mort, una bàrbara manera de fer justícia. La UE, tots els governs occidentals i les organitzacions internacionals, encapçalades pel secretari general de l'ONU, varen implorar clemència. Fins i tot Rússia, per boca del ministre d'Exteriors, va demanar al dictador veí que se sumés a la moratòria sobre la pena de mort. Res. Els dos joves varen morir de genolls, d'un tret al clatell. Ara estan enterrats en un lloc desconegut, fins i tot per la seva família. Des del 1991, quan Bielorússia va esdevenir independent, unes 300 persones han estat executades.

Aquest dramàtic episodi ha acabat de congelar les ja fredes relacions de Lukaixenko amb la UE, malgrat la proximitat que donen desenes de quilòmetres de frontera comuna repartits entre Polònia, Lituània i Letònia. A més, posa en evidència un autèntic drama de la política exterior no només europea, sinó de tot Occident: la incapacitat d'influir eficaçment i fer canviar fins i tot un país petit, veí, habitat per gent de la mateixa raça i religió i amb llargs períodes històrics compartits.

Lukaixenko és al poder des del 1994. Des que el 2001 va començar a manipular eleccions i a canviar les lleis electorals per quedar-se al poder, Europa i els Estats Units han exercit tot tipus de pressió. En els períodes d'una certa obertura, quan afluixava la pressió als pocs polítics de l'oposició i feia com si no veiés el que es publicava en mitjans independents, els seguien batudes pels carrers de Minsk dels líders polítics, sindicals i socials més atrevits contra el règim. A mitjans dels anys 2000 a ell i als seus acòlits se'ls negaren els visats per entrar a la UE, una mesura a la qual van respondre amb un desglaç que el portà a la primera visita cap a l'Oest: el 2009 va anar a veure el Papa.

Ara tornem a un gravíssim punt baix d'aquestes relacions. Sancions, ambaixades de la UE tancades i llistes de polítics i alts funcionaris del règim als quals no se'ls deixa entrar a Europa. ¿Hi ha possibilitats que aquesta vegada la pressió doni resultat? Poques. I de trobar mesures més eficaces? Malauradament, també poques. Una vegada més s'imposa el realisme roent que assenyala que els canvis transformadors d'un país vénen de dins. Com influir-hi, doncs, si es tallen els lligams i contactes? El risc de fer el joc al dictador és clar. Ho diu una de les més grans organitzacions pels drets humans, el Grup de Hèlsinki: més sancions "donaran al règim excuses per fer créixer barricades al voltant del país i rebaixar la influència d'Europa". Alhora, com es pot fer sentir la repulsa total contra l'últim dictador que queda en territori europeu a fi de fer-lo canviar? Difícil. Però no hauria de ser impossible. La mort del Vlad i el seu amic no poden ser en va!

stats