Xoc de Transicions

Si una cosa no es pot forçar és l'harmonia. Per això resulta tan terrible que ens vulguin harmonitzar sobre una melodia que no sentim com a nostra. Tenim vocació de notes discordants que no podran mai formar part d'un himne que abans s'escoltava am b un braç aixecat. I és que tractar els diferents amb igualtat és una font de dissonàncies. L'harmonia es basa en acords i parteix sempre d'una sola melodia. Fer-la amb melodies diferents serà un orgue de gats.

El president Artur Mas es va referir en el seu discurs d'investidura a la necessitat d'obrir una nova Transició nacional. Mas, però, també va voler deixar clar que la crisi econòmica l'obligava a atendre unes prioritats diferents. En tot cas, constatava que, després de l'enorme fracàs del nou Estatut, de la decepció de la societat catalana, que va voler mostrar el seu enuig i la seva esperança d'un horitzó nacional més ambiciós en la manifestació del 10 de juliol, Catalunya havia d'iniciar un nou procés. La qüestió és que la mateixa crisi econòmica, conjuntament amb una tradició política molt concreta i que sempre ha fet seguidisme del model centralista francès, està portant el PP i el PSOE a iniciar també una Transició, però justament en sentit contrari a Catalunya. Amb l'argument -cert- que l'Estat de les autonomies ha duplicat serveis i reglaments que poden ser un llast per a l'economia, els dos gran partits volen i poden recuperar el terreny perdut pel govern central. Que molt pocs dirigents espanyols havien interioritzat una Espanya autonòmica, que podia haver derivat cap a una Espanya federal, està fora de dubte. Però ara el problema es presenta amb tota la seva cruesa. I Catalunya no pot defugir-lo, i encara menys el govern de la Generalitat. La legislatura catalana que arrenca estarà marcada també per aquest xoc de Transicions.