#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Hay ropa tendida”

Per a mi sempre serà l’expressió amb què les meves filles van aprendre què era una frase feta. “No és que hi hagi roba estesa de veritat, és que hi ha algú que pot sentir el que estem dient i no volem que ho senti”. Elles, que cada cop que surt una frase feta quan llegim algun conte treuen orgulloses aquest exemple, aquests dies són la nostra roba estesa particular: quantes mossegades de llengua per evitar descobrir els secrets de Nadal! I que duri!

He de confessar que aquesta setmana he fet una mica de trampa amb el títol. Sempre intento forçar alguna catalanada per posar en evidència les barrabassades que fem quan traduïm paraula per paraula modismes veïns. I aquest cop, malgrat que a molts ens ho sembli, el diccionari de la RAE m’ha aixafat la guitarra, perquè, oh, sorpresa!, recull aquesta frase feta. No passa res. Encara que mai puguem descobrir si es va inventar allà o aquí, no hi ha dubte que en català té molta més vitalitat. (Bé, ara potser revifarà perquè haber moros en la costa no pot passar el filtre de la correcció política.)

En qualsevol cas, sembla que en les llengües veïnes (tret del castellà en certs llocs i moments de la història) aquesta idea no ha triomfat. En canvi, a tot arreu, les parets tenen orelles: les murs ont des oreilles, as paredes têm ouidos, walls have ears, die Wände haben Ohren

En castellà també diuen que las paredes tienen oídos, i això fa que sovint sentim o vegem, escrit en català, que les parets tenen oïdes. Ni en les traduccions literals ens en sortim! En català, l’ oïda només és el sentit, no l’òrgan, que és l’orella. De fet, una de les maneres de dir-ho en català és les parets tenen ulls i les portes orelles. I deu venir de quan això era així gairebé literalment: els palaus d’arreu estan plens de dobles parets, espiells, conductes acústics… per tallar de soca-rel qualsevol indici de conspiració. Joan Amades explica al Re franyer català que la primera víctima de parets orelludes va ser un tal Estateri, que volia atemptar contra l’Imperi Romà.

Així, mentre que les parets sempre poden tenir orelles, sigui qui sigui el potencial xafarder, sembla que hem especialitzat la roba estesa per a situacions en què hi ha quitxalla. Igual que els anglesos diuen que little pitchers have big ears (els gerros petits tenen les orelles grosses, en referència als gerros amb dues nanses) només quan hi ha nens escoltant. I això que la bugada no sembla que hagi sigut mai cosa de canalla.És fàcil imaginar-se carrers estrets amb fils plens de roba estesa a punt per ser plegada. Però, si no et ve d’aquí, sempre és millor esperar que, amb l’excusa de feinejar, puguis caçar al vol alguna conversa sucosa. Quins grans moments que ens han robat les assecadores, no trobeu?