Publicitat
Publicitat

‘Hazte bankero’ o la necessitat d’un teatre polític

Hi ha raons i talent per construir un nou paradigma artístic

Apoc a poc la cultura va ocupant un espai en el debat polític que vivim al país. Encara no ho fa de manera equilibrada i contundent; són petites pinzellades que no sempre arriben al gran públic i que no troben de manera definitiva l’equilibri desitjat entre el discurs i la seva formulació artística.

Aquest és un debat d’alta volada: el compromís de l’artista amb la societat i en darrera instància la construcció d’un missatge que pretén canviar-la. No és una tasca fàcil i sovint genera una profunda decepció que no poques vegades acaba en cinisme. A tot plegat hi fa una sàvia referència Enrique Vargas en un entranyable llibre de memòries que s’acaba de publicar quan parla de la seva etapa novaiorquesa al Gut Theatre a finals dels anys 60, just al començament de la Guerra del Vietnam.

La sensació d’estar canviant el món és molt seductora. La gent de la meva generació, que vàrem viure la Transició amb la fruïció esbojarrada d’una petita revolució, sabem perfectament com pot ser de frustrant tot plegat.

Simona Levi va presentar fa uns dies l’espectacle Hazte bankero, una sàtira realment eficient sobre el procés de creixement i posterior caiguda de Bankia, feta a partir dels correus electrònics dels mateixos protagonistes d’aquesta brutal fallida bancària. D’una estafa de tal magnitud se’n poden dir moltes coses, però n’hi ha una que cal evitar: que es tracta d’un fet irreversible que prové d’una constatació gairebé ontològica determinada pel fet que hi ha persones que han nascut per manar i robar.

Som un país dotat d’innegables virtuts creatives, però no ens caracteritza un consum intel·ligent i especialment crític

Que la transcendència del text obligui a adoptar una posició còmica, una mirada distant que moralitza sobre la posició justiciera del públic i que demonitza l’empremta dels protagonistes, és gairebé un exercici de titellaires que vindria a assenyalar que la feina ja està feta pel simple fet d’haver enviat a la presó (Déu ho vulgui) els culpables. No és així. Dissortadament, hi ha molta més feina a fer.

Hazte Bankero és un excel·lent treball periodístic i un espectacle didàctic i necessari, però posa en evidència les dificultats per crear un teatre polític que compleixi amb les dues funcions que li permetran esdevenir un gènere tan urgent com imprescindible: el contingut i la seva construcció dramàtica. Hazte Bankero no pretén solucionar aquest debat; potser ni tan sols se’l planteja, però inevitablement el provoca.

Brecht a l’Alemanya d’entreguerres o Miller a l’Amèrica dels 50 són referents indiscutibles. En el seu context, de ben segur. Cal assenyalar que són la conseqüència d’una densitat intel·lectual i d’una llibertat de pensament que avui en dia no existeix.

És ben cert que la fracassada República de Weimar, en clara batalla amb els feixismes creixents, dóna als anys 20 una enorme transcendència històrica i, igual que l’Holocaust com a metàfora de la segona meitat del segle XX, o igual que el Mur de Berlín com a escenari de dues maneres diametralment diferents de veure el món, aporta a la cultura raons més que suficients per intervenir en la política. Potser ara tot és més subtil, la dreta neoconservadora no fa bandera de la ideologia, fins i tot renuncia a emmirallar-s’hi a canvi d’una rendibilitat econòmica eficient i tranquil·la; i a vegades la nova esquerra cau en el més senzill dels paranys: ens abaixem el sou solets.

Hi ha raons i talent per construir un nou paradigma artístic basat, d’una banda, en  la confluència irreductible del compromís social i la denúncia de la progressiva desaparició de les conquestes socials de la segona meitat del segle passat i, de l’altra, en la recerca d’un llenguatge artístic que posi la creativitat i l’art a disposició de l’educació popular.

A casa nostra és una qüestió urgent. Som un país dotat d’innegables virtuts creatives, amb facilitat per a la improvisació, el debat i la festa. Però no ens caracteritza un consum intel·ligent i especialment crític: una prova d’això és que la nostra ràtio de compra de producte multinacional d’entreteniment se situa entre les deu primeres del món. Per poc que algú visqui envoltat de joves amants de la pirateria o simplement els observi encuriosit, observarà que la major part de les seves descàrregues rarament es consumeixen: és com un esport, la resposta immediata a una paradoxal síndrome de l’abundància. Ja va succeir als anys 70 amb les icones hippies : res és menys eficient que convertir-les en objectes de consum massiu. La resposta no és al vent, és a l’educació. Potser caldria okupar menys cases i plantejar-se seriosament la possibilitat d’ okupar escoles.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT