ABANSD’ARA

He vist una barretina…

Article de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a Sant Cugat (18-V-1959). Avui fa divuit anys de la seva mort. Des de molt jove -tenia 18 anys quan va escriure aquesta peça- Barnils ja feia paleses les seves arrels menestrals i camperoles, i el seu catalanisme sense complexos ni matisos, allunyat de l’escrúpol elitista i esnob d’amagar trets identitaris.

…i autèntica. Era al Santuari de la Salut, sobre Sant Feliu de Pallarols. Des del terrat, encastat al costat del Santuari i abocat a la serra costeruda i reblerta de pins, es domina un bell tros de carrilet d’Olot, d’aquell que diuen que marxa quan vol i arriba quan pot; i altres coses: quan hi vaig estar, a l’estació de Sant Feliu s’havia d’enganxar un vagó al tren; doncs bé, en comptes de fer maniobrar la màquina, varem ser uns quants passatgers que espitjàrem el vagó fins la cua del comboi. El cap d’estació ens va donar rutinàriament les gràcies. Era el costum. [...] Després de bona estona de pensar el panorama me’n anava cap a la plaça del Santuari, aquesta plaça que hi ha davant de tots els Santuaris; quan per un camí que quedava a la meva esquerra, sento un dringueig d’esquelles, i veig aparèixer un ramadet de bens, que xano-xano es dirigia a una de les portes de l’edifici. Em va xocar la cosa, i mentre guaitava com s’anaven embotint cap dins, una nota de color em ferí la cua de l’ull; em giro, i veig una barretina ben posada, amb la bossa endavant i la beta negra d’un to de vellut. Joiosament corprès, m’hi vaig atansant, atret pel color net i fort de la barretina. Llavors se m’acut que sota hi ha d’haver algú, i despenjo l’esguard de la vermellor. Era el pastor del ramat. Un home vell, però no xacrós; cabells grisos i nets, perquè tiraven a blancs, amb uns ulls blaus que no li pertocaven. Li vaig dir adéu-siau, amb aquesta franquesa que donen alhora la muntanya i l’admiració. I ell contestà de la mateixa manera. Després em vaig quedar pensant: “He vist una barretina, però autèntica, portada per un home amb el mateix fi que d’altres porten boina o barret de palla: per utilitat. I aquesta utilitat li treu nostàlgia a aquest fet: perquè només es pot tindre nostàlgia de les coses passades, sense cap possibilitat de fer servir ara. I es dóna el cas de que acabo de veure una barretina, no solament com a element decoratiu o folklòric, sinó en estat de servir”. Si, bé, és cert; he vist una barretina útil, però “una”. Si fos corrent veure’n, ja no m’hauria sorprès, ni escrit tot això. La barretina es perd; millor, es va acabant de perdre. Però això a nosaltres no ens ha de preocupar massa. Cert és que en un llarg període de la nostra cultura, els nostres antecessors portaven barretina. I inclús poetes nostres. És conegut el fet que Verdaguer anà a recollir el premi dels Jocs Florals portant una airosa barretina. Però és que aquests homes no són exemples a seguir per portar barretina. Ho són per portar quelcom dins d’ella: seny, cervell, voluntat, amor, poesia, treball...; i això també podem portar-ho nosaltres. I si algun dia ho arribem a perdre, llavors sí que tindrem nostàlgia amb raó.

Més continguts de