Hectàrees, desconeixement i prepotència

No té sentit que només es parli del món rural quan hi passa un desastre, i que aleshores es faci com si entréssim en la dimensió desconeguda

Per norma general, els pagesos coneixen perfectament la vida urbana, mentre que a l’inrevés passa just el contrari: l’urbanita ho ignora tot sobre la pagesia. D’aquí venen molts acudits i molta literatura popular, però el cert és que només aquest desequilibri ja hauria de convidar a pensar-hi seriosament. No caurem en la presumpció de valorar el dispositiu que s’ha desplegat amb motiu del foc de l’Ebre, tret d’aplaudir tothom que hi ha intervingut per la feinada feta en unes condicions extremes. Però també és necessari dir, almenys, que la decisió de prohibir segar als pagesos va ser un error. Un error fruit de les millors intencions (en casos així tota precaució és poca, etc.), però també del desconeixement. Un camp segat, com han explicat pedagògicament els pagesos aquests dies als mitjans, és un tallafoc d’una enorme eficàcia; el mateix camp sense segar és combustible -també tremendament eficaç- per alimentar i propagar el foc. És cert que existeixen incendis causats per pagesos i/o per maquinària agrícola, però representen un percentatge ínfim en comparació amb els que són causats per mals usos industrials de les zones rurals, o pel descuit i la falta de respecte de molts visitants ocasionals que es passegen pel camp amb un comportament brut i groller. No escoltar els que en saben -i els pagesos són els que en saben, del camp, perquè és la seva vida- sol dur a cometre equivocacions que poden ser fatals.

El desconeixement que manifesten molts ciutadans sobre la realitat natural del seu propi país és sorprenent, i el pitjor és que el desconeixement acostuma a comportar la prepotència i el paternalisme. No té sentit que només es parli del món rural quan hi passa un desastre, i que aleshores es faci com si entréssim en la dimensió desconeguda: no me’n facin posar exemples, perquè aquests dies n’hem vist i sentit a bastament. Per altra banda, políticament les postures sobre la pagesia continuen podent-se dividir entre el menyspreu (un inframon endarrerit i reaccionari), la idealització (un quasiparadís d’esperits purs que viuen en una arcàdia feliç) i la depredació (els que, en el camp, només hi veuen espai i possibilitats per a negocis fàcils amb conseqüències degradants per al territori). D’aquestes postures les dues primeres són falses, la tercera és devastadora i totes tres són estúpides, perquè ens duen literalment a la mort: esgotar els recursos naturals, o menysprear-los, és matar-nos a nosaltres mateixos. No cal ser ecologista per entendre això, que els pagesos saben del cert.

Les ciutats i els pobles no són fets naturals, sinó construccions humanes superposades a un territori que ja hi era abans. Escric això pensant en Catalunya i en les Balears, països prou petits per ser capaços de pensar en ells mateixos en conjunt (vegin l’article d’Ignasi Aragay sobre la necessitat d’un futur “ rurbà”), i no com si el camp i la ciutat es trobessin separats per una distància còsmica. Una distància que no es mesura en hectàrees, sinó en prejudicis i en peresa mental.

Més continguts de