Hem de col·laborar amb un estafador?

Suposem un individu que, amb l'ajut d'un cert poder polític i, sobretot, d'una certa Església, munta un immens imperi empresarial. Suposem, però, que aquest imperi és una estafa més basta que Belén Esteban menjant espaguetis amb les orelles. Tan vulgar que ni tot el suport polític i eclesiàstic aconsegueix salvar-lo. Imaginem ara que anys després, aquest mateix individu-estafador refà l' imperi caigut a base de buscar inversors privats als quals promet uns interessos que tripliquen el preu de mercat... però sense cap garantia. Veient-ho, les autoritats econòmiques avisen que estem davant d'una segona gran estafa i que a ningú se li acudeixi ni acostar-se a l'individu-estafador.

Per tant, estem davant de la certesa comprovada que un triler professional prepara una estafa i que tothom ho té clar. Tothom? No, tothom no. Com sempre passa hi ha uns quants incauts (i incautes) que, pobrets (i pobretes), van de llestos (o de llestes), creuen saber-ne més que ningú, consideren que davant dels seus nassos hi ha un gran negoci i que van i hi inverteixen els seus estalvis. I els mitjans de comunicació, què fan davant d'aquest desastre anunciat? Bé, és que, casualment, resulta que aquest estafador els publica pàgines i pàgines (o minuts i minuts) de publicitat venent la seva estafa com si fos el negoci del mil·leni. Curiosament, en un moment en què la publicitat està més desapareguda que el català en una reunió de Convivència Cívica Catalana, els mitjans accepten tenir l'estafador com a gran client i li publiquen (o n'emeten) la seva gran engalipada que tothom veu que acabarà malament sense qüestionar-lo. Pregunta: ¿un mitjà ha de publicar (o emetre) publicitat sabent que qui la contracta estafarà els seus lectors/espectadors/oients? I quan s'acosta el desastre, ¿ha d'obviar-lo a les pàgines d'economia? Ei, però no pateixi. Per sort tot això és ficció i no ha passat mai. O sí?