Hem d’evitar ‘mals majors’?
L’aparell judicial de l’Estat ha vacil·lat poc a l’hora d’aplicar els “males mayores” tan anunciats per Rajoy. “Mals pitjors”, passats al català pel sedàs d’algun traductor potser amb excés de zel (o massa automatisme). ¿Però en català podem parlar de mals majors?
No qüestionaríem mai el carrer major, la festa major, el pal major ni la plana major. Tots aquests majors són sinònims de principal. I són indiscutiblement genuïns. En algun moment de la història, aquests usos s’han fossilitzat, i quan els utilitzem ni tan sols pensem en la idea mateixa de principal. De fet, el carrer major de moltes poblacions ja no és el més important: en el moment de batejar-lo potser sí, perquè és el que passa per davant de l’església (amb missa major i altar major que no hi faltin).
Aquests usos formen part de la llengua popular, però major és un cultisme, és a dir, prové directament del llatí. És un dels anomenats comparatius sintètics, aquests adjectius o adverbis que acaben en un -or que equival a més : com millor, pitjor, superior, inferior, ulterior, anterior, posterior... Alguns només es fan servir en llengua culta i d’altres són d’ús general. I no són els mateixos en català que en castellà. Així, a ningú li sobta que es digui que les forces de l’Estat són “clarament superiors a les del govern de la Generalitat” (ara com ara, no tenim estat major: un altre fòssil, ai, ús fossilitzat, volia dir), i, en canvi, sí que fa més estrany dir (almenys en bona part dels parlars del Principat) que els empresonaments són “el major error d’estratègia dels unionistes” o “el major...” No sé com en podríem dir o, més ben dit, només se m’acuden paraules massa gruixudes. Per cert, que aquí millor dit també seria poc genuí: millor (un altre comparatiu sintètic) com a adverbi vol dir més bé, però davant de participi, a diferència del castellà, el català es decanta per més ben.
Amb el major la cosa no és tan clara, és a dir, no és tan fàcil assegurar amb fermesa quan és acceptable i quan no. Sembla que (deixant de banda els parlars valencians) el major que vol dir més gran, sobretot el que va seguit de que, té poca sortida en l’ús natural i espontani. D’acord, amb el diccionari a la mà, es pot fer servir, però això no vol dir que sigui sempre adequat i, encara menys, que no ens hi arrossegui el castellà. ¿Tindrem algun dia un diccionari orientat a resoldre dubtes d’ús com aquests? (Ànims, Reis...).
Més gran, més important, màxim, principal... habitualment ja fan el fet perquè ens desfem de l’ombra del castellà. Però tampoc ens podem passar de frenada, que tots som majors d’edat! És a dir, hi ha expressions lexicalitzades, i d’altres al límit de lexicalitzar-se. Com aquests mals majors maleïts. ¿Els hem de canviar per mals més grans per fer-los sonar més genuïns? ¿Hi guanyem amb mals pitjors? Tenint en compte que el llatí eclesiàstic també parlava de maiora mala, no sembla impossible que el català hagi pogut arribar sol a aquests mals majors (bé, les empentetes sempre ajuden). En tot cas, acceptar-los seria un mal menor (el DIEC sí que recull “acceptar una cosa com un mal menor”).
Però no tots els mals majors són iguals. No és el mateix el del principi de proporcionalitat que Trapero (un altre major, aquest sí amb tots els ets i uts) deia que guiaria l’actuació dels Mossos l’1-O, “sense infligir mai un mal major al que es vol evitar” (amb un major que és comparatiu i qüestionable), que els mals majors desproporcionatsque ens estan caient a sobre i que encara poden ser pitjors.
