Hem fet un bon diagnòstic?

Les campanyes electorals no estan fetes per raonar: les posicions es polaritzen i sembla que tot ha de ser o blanc o negre, sense matisos, i aquesta vegada potser més que mai. Però el crit mitinguer no és el meu fort: tractar de destriar els fils dels cabdells embolicats m’agrada molt més, ja em disculpareu.

En aquestes eleccions hi ha moltes novetats; una d’elles és que els partits polítics han deixat de marcar els ritmes de la política catalana, encara que sovint segueixin intentant-ho. Han estat els moviments socials els que han anat confegint l’agenda: enfront de les incompetències i del descrèdit i les corrupcions dels partits de la Transició, uns més que altres, certament, la societat va començar a improvisar respostes que han acabat arrossegant-los, canviant-los els objectius i obligant-los a adaptar-se a les demandes que els mateixos moviments expressen.

Què els ha donat protagonisme a aquests moviments? Per a mi, la resposta és indubtable: una crisi que ha destruït la confiança en la cohesió social, en la possibilitat d’igualtat, en la solidesa dels valors ètics, en la protecció mitjançant l’estat del benestar. Una crisi que té una característica: és de nivell mundial, i abans d’ensorrar els països del sud europeu ja es va acarnissar durant anys amb l’Amèrica Llatina, amb l’Àfrica, amb l’Àsia. Una crisi que ens fa dubtar de la mateixa viabilitat del projecte humà: sabem que una mil·lèsima part de la població del món acumula el 20% del total de recursos, que l’1% més ric del planeta disposa del 50% del patrimoni mundial, mentre el 50% més pobre disposa de menys del 5% de la riquesa. Sabem que aquest no és el retrat definitiu: el poder i els dispositius que el sustenten estan configurats de tal manera que aquesta desigualtat s’accelera cada dia, i amenaça d’arribar encara molt més lluny en la seva destrucció de la convivència i el benestar de la humanitat.

Què es pot fer, enfront d’aquesta situació? La solució no és fàcil, per moltes raons. Al meu entendre, cal construir un nou actor social de caràcter mundial, o almenys a nivell europeu, per canviar la UE, per posar-la al servei de les persones i no del capital. Cal aturar els poders financers transnacionals que avui s’imposen als estats i manen més que els governs democràtics, com acabem de veure en el tractament que s’ha donat a Grècia. Cal reconstruir una Unió Europea que sigui una unió de pobles i no d’estats. Els estats que hem conegut són d’una època, i comencen a trontollar, els símptomes són evidents. Cal inventar una altra geografia, una altra configuració, basada en les nacions, no en els interessos econòmics o dels partits polítics; cal una nova forma de democràcia que permeti crear realment una societat igualitària, que ens torni a la convicció que un altre món, millor, encara és possible.

És cert, però, que aquestes solucions no són immediates. Necessiten molta feina prèvia, una feina que serà difícil, que només s’aconseguirà si els actors que l’empenyen són de caràcter transnacional. Necessitem grans partits d’esquerres que representin aquest 99% maltractat de la població i siguin capaços d’actuar junts. Transversalment. Avui en veiem el començament encara incipient, immersos com estem en unes polítiques locals i nacionals que, realment, han quedat ja desbordades per un capitalisme globalitzat. No ens agraden les dilacions, vivim temps d’urgències. I amb tot, al meu entendre, és la feina més urgent, més necessària, si volem evitar que les situacions no es deteriorin encara més.

Davant aquest panorama, una part molt important de la societat civil, a Catalunya, ha optat per una solució local. Una solució que, en darrer terme, tracta d’enfrontar la situació catastròfica que vivim des d’un canvi concret i aparentment possible: amb una Catalunya independent. ¿És correcte o no aquest projecte en relació al problema plantejat? Depèn del diagnòstic que es faci d’aquest problema. La independència com a resposta a la crisi múltiple que patim parteix de la idea que els problemes actuals deriven dels comportaments de les elits i els governs de l’Estat, de la nostra pertinença a Espanya. Un diagnòstic clàssic a Catalunya, en el qual ressonen patiments antics, 1714, 1939, l’Estatut retallat, l’ús de Catalunya per a guerres partidistes i un llarg etcètera. Si marxem, tot serà possible, tindrem un país nou, començant des de zero!

A vegades, quan sento amics independentistes parlar amb tanta passió, tinc la impressió que imaginen poder retallar Catalunya del mapa i treure-la d’aquest món que ens deprimeix, portar-la als núvols de la il·lusió. “Marxem, i ben de pressa, i tot serà diferent!” Però, marxar on? El món sencer pateix els mateixos mals, i no en podem sortir, del món. És més, aquests mals es generen també a casa nostra, prou que ho sabem. És una resposta a la globalització i a la crisi que, en certa manera, hem fet a la nostra mida: la d’un país petit que encara pot somiar que tenir un estat el salvarà de tots els perills, ja que no el vam tenir quan tocava.

Com moltes persones, em sento plenament orgullosa d’un país que ha decidit dir prou i començar a construir-se d’una altra manera. Però, lamentablement, no estic gens convençuda que el diagnòstic més visible i la resposta a què apunta siguin els més encertats per fer avançar Catalunya, i amb ella la resta del món, cap a l’assoliment de més democràcia i més igualtat.