Hem perdut el nord...
G ran Nord , aquesta sèrie on tots els personatges masculins del poble semblen violadors en potència, ho està petant a TV3. Dilluns, 644.000 espectadors. A part de tenir el Crackòvia davant, alguna cosa deu fer bé per aconseguir que la gent s'hi quedi. Però confesso que després de tres capítols em resulta del tot incomprensible. La promo de la sèrie assegurava a l'inici que els personatges es farien estimar. M'hi esforço, però no puc. En l'últim episodi es van centrar en aquell argument universal que el més ruc del poble és el que diu les grans veritats. L'assistent social se'l vol emportar de Gran Nord i en això se centra el conflicte. El problema, però, és que com a espectador gairebé hi estàs d'acord. O més ben dit, t'és igual. El drama és molt prim. I així anem. Intentant interessar-nos per una trama plena de beneits. La idea d'utilitzar l'estrafolari com a recurs narratiu podia convertir-se en element de culte a Doctor en Alaska , però aquí produeix l'efecte contrari. Si bé a la sèrie nord-americana era la història la que aconseguia arribar a l'espectador convertint el surrealisme en una doble lectura adulta, a Gran Nord exigeix a l'espectador que sigui ell qui abaixi el llistó per entrar en un joc que costa moltíssim de compartir. És la infantilització més absoluta del gènere. Ni fa riure ni fa pensar. La genialitat del tonto no et provoca tendresa sinó perplexitat televisiva. A Doctor en Alaska la raresa apel·lava a la nostra intel·ligència, a provocar-nos un conflicte amb nosaltres mateixos, convidava a l'autoreflexió. Aquí, el conflicte el tenim en no trobar alternatives a les altres cadenes.
Gran Nord força amb la brúixola un surrealisme fàcil i impostat, amb pretensions de convertir la tonteria en missatge. Commovia molt més la filosofia espontània del ja malaguanyat Pelegrí Pelegrí Pelegrí. Ell, desorientat, ens va fer pensar molt més amb allò de "D'on sóc o d'on vinc?"
