Història botànica d’Espanya: de Perejil a Juli Vert
Una de les coses que em feien patir el 2002 era l’ovella Dolly. El be no estava bé. Li va agafar artritis. Feia molta peneta. Mentrestant, molts ja salivaven per fotre-se-la viva després d’una cocció de dues mil hores de brasa de misto. Però també es va obrir el gran debat sobre els dubtes i riscos de la clonació. La Dolly va ser la primera bèstia clonada. Amb l’antecedent experimental d’un gat meu que es va intentar autoclonar amb una arengada i es va esfumar. Bé, de cara al clon. El cas és que el 2002 la clonació estava de moda. Com a bons aficionats a les plantes de la família de les umbel·líferes, fixeu-vos què li va passar a un fill seu: el julivert.
L’11 de juliol del 2002 una colla de mariners de l’exèrcit marroquí desembarquen a Perejil. Aquella illa lil·liputenca a l’estret de Gibraltar, on no viu ni una musaranya cega i coixa però que és una eterna disputa entre el Marroc i Espanya. El pollastre farcit de julivert trilita esclata. El 17 de juliol avions, helicòpters, vaixells i soldats de l’exèrcit espanyol assalten l’illa. Només hi faltava el Naranjito esprement-se a si mateix i regalant suc de taronja patriòtic, i Manolo el del Bombo cantant des de l’helicòpter altaveu com si fos Apocalypse now. I va arribar el factor ovella. Dolly Perejil es va clonar a la catalana uns quants dies després.
Ara fa 15 anys. El 27 de juliol del 2002 una flota de 200 catalans, liderats pels comandants de l’Estat Major de l’Exèrcit dels Països Catalans, Pere Gil i Juli Vert, van alliberar les illes Medes. Fan una declaració (provisional) d’independència i donen inici al procés de descolonització. Els marines de la I Flota Catalana són pura elit d’un exèrcit futurista: banyadors de camuflatge; pistoles i fusells d’aigua d’última generació; crema solar per combatre les malalties de la pell; càmeres de fotos per guanyar la batalla de la propaganda... I, evidentment, tecnologia punta de transport: flotadors, pneumàtics, PVC, una calaixera... qualsevol cosa que floti per arribar a l’illa. Tot i la victòria, moltes de les condicions de la clonació catalana no s’han complert encara: “Pagament per part de l’Estat, en concepte de danys i perjudicis, d’11 milions de pernils anuals que seran distribuïts a tota la població catalana (un per cap), durant 295 anys. Compra de 8 milions de fuets anuals etiquetats en català durant el mateix termini...” Ja podeu buscar ADN, carboni 14, saliva de sargantilles del pleistocè... Aquests són els fills clonats de Dalí.
Els bigotis de Dalí al més enllà i al clot d’aquí continuen marcant les deu i deu: la victòria. L’hora i els temps estan donant la raó a la clonació de Pere Gil i Juli Vert i no a Perejil. Els primers continuen de color verd; el segon, més fosc que mai, com una Dolly moribunda. Aquell 2002 de clonacions també vivia una altra invasió marítima: rebentava el petrolier Prestige a la costa gallega. Fosa a negre. El vicepresident espanyol era Mariano Rajoy. Aquell que deia que tot allò només eren “ unos pequeños hilillos de plastilina ”. Ara és president d’un govern i un Estat que han pres la decisió d’acabar amb nosaltres. Però Catalunya ara és el seu Prestige.
Si Espanya s’està enfonsant i Catalunya està surant és perquè tot el que ha fet sempre el país és com l’alliberament de les Medes. Vam fer la Revolució Industrial amb l’R+D de la suor i l’esllomada i el know-how de la sabata i l’espardenya. Tot sempre ha estat així. Catalunya és low cost per imposició. Catalunya és un Ikea d’automuntatge nacional i social. Ara l’alliberament democràtic del país també s’està fent així: amb flotadors, banyadors, pistoles d’aigua... Però ja no fa gràcia. No és cap broma. Ja no riem. És el que tenim. No som més. No hi ha més. Perquè hem plorat tants cops que ja no tenim llàgrimes. Som el que hi ha quan ja no queda res. Només hi ha Juli Vert. Som julivert. Aquesta és la força: vistós, gustós, olorós, orgullós. A tots els plats. A totes les boques. A tot arreu. El julivert sí que és la llibertat.
