Publicitat
Publicitat

Història d'un ratolí

Hi ha aquella popular anècdota de Santiago Rusiñol que el situa a la Rambla de Barcelona -o alternativament al londinenc Piccadilly Circus-, vestit amb elegància, armat d'un bastó, picant pacientment a la reixa d'una claveguera i repetint pacient i capficat: "Ja surt, ja surt, ja surt..." Una munió es congrega al seu voltant, tan incrèdula com mofeta. Cada cop més gent i més i més. Passen els minuts, passen les hores, i al final, com per art de màgia, efectivament surt un ratolí per a satisfacció del nostre genial excèntric i admiració i espant de la concurrència. La història, sigui certa o no, il·lustra bé el que ens està passant des de fa unes setmanes. Tenim el president Mas que, al mig de la plaça mediàtica, seriós i concentrat, s'ha posat a repetir, segur d'ell mateix, un "ja surt, ja surt, ja surt..." Ja surt l'estat propi català. Però el seu públic, a diferència del de Rusiñol, no es mou entre la incredulitat i la mofa, sinó entre la il·lusió, la por i el rebuig. Això sí, tots semblen tenir clar que hi ha possibilitats serioses que la cosa surti.

La pregunta és: quant trigarà a sortir, la cosa? La resposta té molt a veure amb els números. L'explicació de la posada en escena que ha organitzat el senyor que va dient "ja surt, ja surt..." està íntimament relacionada amb els números vermells de la companyia catalana. Si la política d'austeritat europea no afluixa -i res indica que hagi de ser així-, si la política de distribució del dèficit del govern espanyol amb les autonomies no es relaxa -i malgrat les bones paraules no sembla que hagi de ser així-, el 2013 el senyor Mas haurà de restar del seu pressupost entre 2.000 i 4.000 milions més dels que ja ha anat retallant els últims dos anys. Enriu-te'n de deixar de pagar concerts, subvencions i ajuts... A la pràctica, una tisorada d'aquestes dimensions voldria dir literalment tancar hospitals i escoles, museus i teatres. Com que això seria un suïcidi polític i un suïcidi com a país, doncs toca fer sortir el ratolí de l'estat propi al més ràpid possible, a veure si, sense la cotilla de Madrid, ens podem atorgar una mica de temps per rosegar el dèficit i així evitar de caure en el forat negre d'un formatge gegant: un autèntic malson!

Com dèiem, l'inesperat i arriscat espectacle de carrer de Mas ha despertat, com era previsible, admiració entre els amics i irritació entre els enemics, sobretot entre aquells que creuen que la bestiola que vol fer sortir el president prestidigitador pot deixar tocada la seva mimada mascota, certament més gran però un xic malalta, pobrissona. "És fals i xenòfob dir que Espanya roba a Catalunya", ha dit un d'aquests domadors, l'arxifamós Alfonso Guerra. Suposo que el contrari -dir que Catalunya roba a Espanya- també ho deu ser, de fals i xenòfob. I després tenim la senzilla veritat: el dèficit fiscal, sobre el qual hi pot haver diferents tipus de càlcul, però no diferents opinions. Els números són calculables, però no opinables. Són el que són: números. Els domadors espantats haurien d'entendre que el ratolí de l'estat propi, si finalment surt, no es menjarà el ratot de l'Estat, ni en justa correspondència hauria de passar viceversa. Hi ha poc formatge, però cal repartir-lo entre tots.

En fi, mentre el mag Mas congrega totes les mirades, es produeixen espectacles paral·lels que també tenen el seu públic i el seu mèrit. Són actors amb solera, alguns d'ells feia anys i panys que repetien la mateixa cantarella, "ja surt, ja surt...", però sense èxit. No sortia res. També sense èxit, ara han volgut fer una orquestra més potent, a veure si atreien les mirades d'un públic que per fi s'ha avesat a la màgia. I encara n'hi ha d'altres que, amb una vocació circense suïcida, volen ressuscitar un numeret molt gastat: el "ja surt, ja surt... l'estat federal". Em temo que els costarà molt fer pujar l'animaló: es veu que està en perill d'extinció.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT