Ho recordarem sempre però va faltar tan poc...

BarcelonaD’aquí molts anys, quan tots siguem grans, encara parlarem del partit d’ahir. Li explicarem a tothom on érem, què fèiem i amb qui vam celebrar els gols d’un uruguaià de nom Cristhian Stuani. Ens omplirem la boca recordant, amb emoció, la primera vegada que vam empatar al Camp Nou. No en teníem prou competint, els volíem guanyar. Va faltar tan poc... Necessitàvem ensenyar-li al món que la plantilla del Girona potser no és la millor del planeta, però té el coratge més gran de tota la categoria.

Va faltar tan poc... Aquest no és només un grup de jugadors que van a Montilivi, es canvien i juguen a futbol. Els homes d’Eusebio estan involucrats amb el Girona. Des del primer fins a l’últim, amb independència dels minuts que juguin. Se l’estimen i se l’han fet seu, com nosaltres, especialment aquells que vam patir les fortes patacades en un camí a Primera que semblava estar prohibit però que, quan ha arribat, ha endolcit els caps de setmana d’una afició que viu amb orgull el rendiment del seu equip i que rebutja l’actitud dels seus dirigents. Si l’empat d’ahir s’hagués produït a Miami, no els hi hauríem perdonat mai. Va faltar tan poc...

I això que tot just és el nostre segon any entre els millors, que l’entrenador que ens va fer tocar el cel amb les mans ens ha deixat i que en la primera visita al Camp Nou ens en van caure mitja dotzena. Ahir el Girona va tornar a ser valent. Amb una disfressa diferent que el va abrigar i protegir del potencial d’un Barça infinitament superior en talent però no en cor. I al futbol, com a la vida, res compta més que els sentiments. Va faltar tan poc... Per això el cop de colze a Pere Pons ens va fer mal a tots. Malgrat anar per darrere en el marcador, vam decidir fer un pas endavant, acompanyant les intencions amb fets.

Va faltar tan poc... Que un gegant com el Barça s’espanti i siguem capaços de silenciar un estadi com el Camp Nou ja és motiu suficient d’orgull. Però vam tenir els nassos d’avançar-nos i empatar, celebrant-ho com si fos el triomf que va estar a punt de ser. Mai us ho agrairem prou. Tampoc a tu, Stuani. Però va faltar tan poc...