Ho sap tothom i és profecia
Conec un parell de poetes d'ara, feliçment maliciosos, que es complauen en una facècia a propòsit d'un dels poemes més cèlebres del mestre J.V. Foix. Es tracta del sonet "Sol, i de dol", que dóna títol a un dels llibres més importants del poeta de Sarrià, i que comença amb uns versos que tothom ha llegit a l'institut: "Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, / em veig sovint per fosques solituds, / en prats ignots i munts de llicorella / i gorgs pregons que m'aturen, astuts. / I dic: On só?" Aquí ve la conya dels nostres poetes, que observen que, si Foix declara que es troba "sovint" en fosques latituds, hem d'entendre que la situació no li és nova, i, per tant, no li pertoca dir "On só?", sinó més aviat "Ja hi só!". La poesia, ja se sap, és un art de filar prim.
Bromes a banda (de tots els nostres clàssics moderns, segurament Foix és el que ha hagut d'admetre més plagasitats a propòsit de la seva obra i la seva persona; i això és bo, perquè de la gran literatura també cal poder-ne riure), no hauria de quedar ningú, a dia d'avui, que encara li discutís a l'autor del Diari 1918 i de Les irreals omegues la seva condició de referent indiscutible de la poesia catalana del segle XX. És cert que no ha creat exactament escola (Joan Brossa i Pere Gimferrer, per exemple, l'han reivindicat per terra, mar i aire, però no es pot dir que en siguin deixebles, i molt menys epígons), però això és perquè hi ha poetes i Foix n'és un: com Georg Trakl, com César Vallejo, com Paul Celan? que obren camins que només tenen sentit en el moment que els recorren ells mateixos. Quan l'itinerari creatiu o vital d'aquests poetes s'esgota, el camí es tanca darrere seu i resulta absurd de voler intentar resseguir-lo. En resten, això sí, les fites, que són altes, lluminoses i perdurables: els poemes que han escrit.
Foix és un poeta amb fama d'hermètic o difícil, i no la negarem, però sí que recordarem que ell mateix va escriure en alguna ocasió que "la dificultat és la cortesia del poeta envers el lector". I abans que ningú s'espanti abans d'hora, subratllarem també que, molt abans i en molta major mesura que l'esforç suplementari que pugui requerir, el que produeix la lectura de la poesia de J.V. Foix és enlluernament i felicitat: l'alegria de descobrir que, en la llengua que un parla, és possible construir una forma d'expressió inèdita i inaugural, que ens convida a una mirada nova sobre el món que ens envolta. I de dur endavant una escriptura que és capaç de reunir la magnificència del català del segle XV que escrivia March amb les audàcies formals i filosòfiques de les avantguardes del XX.
En l'entrevista que li va fer Baltasar Porcel per a la revista Destino , i que podeu trobar enllaçada a la web d'aquest diari, el mateix Foix afirmava: "La meva obra és bellesa. Bellesa i alegria, goig. I en efecte, estic d'acord amb vostè: també llibertat. Sí. És poesia solar, plena de llum i d'elements eròtics". Avui, amb l'ARA, teniu l'oportunitat de comprovar-ho. Que vagi de gust.
