Hollande capta més vot d'exclusió que d'adhesió

Arribar a la presidència de la República Francesa, en el marc institucional dissenyat per Charles De Gaulle a la Constitució del 1958, és a l'abast de molt poques persones. La figura presidencial la va concebre a mida de la seva talla política. I en va sortir una presidència mida XXL. Un vestit fet a mida per a un home de molta envergadura, políticament parlant. A tots els presidents que han vingut posteriorment el vestit els ha vingut gran. Tots han imitat De Gaulle. Però tots, amb mides diferents, han fet curt.

Per guanyar les eleccions presidencials a França has de reunir quatre requisits. En primer lloc, has de convèncer tots els membres de la pròpia formació política. Tots els propis t'han de veure com el millor candidat de la formació política. Aquesta és una condició necessària per a la primera volta, però evidentment, no suficient. Un segon requisit és tenir la capacitat d'ampliar el perímetre . Anar més enllà del partit, superar les seves fronteres... i tenir capacitat de convèncer electorats que van més enllà de la mateixa formació política. La paraula clau és rassembler , unir, sumar... Un tercer requisit és el de donar la talla presidencial. Aquí, els factors personals són decisius a l'hora de guanyar en la segona volta. Els ciutadans voten una persona que tindrà la missió de presidir França els pròxims cinc anys. N'és el seu representant en l'àmbit internacional i també el seu director en l'àmbit intern. Aquí és on els factors personals (com la preparació intel·lectual, la formació política, la capacitat de comunicació o l'autoritat moral) són determinants per omplir una institució tan gran, políticament parlant. Finalment, en últim lloc, el quart requisit és ser un candidat adequat per als principals problemes de l'agenda política del moment (avui dia, per exemple, la forta crisi econòmica, que té una dimensió internacional amb la presa de decisions a instàncies supraestatals, i una dimensió interna amb la necessària superació de la crisi dins de França).

És fàcil entendre que és molt difícil que un candidat compleixi tots quatre requisits alhora. François Hollande no els reuneix. O no totalment. No reuneix els dos últims, que són fonamentals: donar la talla presidencial i ser una persona experta en els temes de l'agenda. No té perfil presidencial (ningú hauria apostat per ell avui fa un any!), ni tampoc és un expert economista.

Hollande ha guanyat, doncs, perquè hi ha hagut més vot d'exclusió (contra Sarkozy) que vot d'adhesió (a favor seu). La gent ha votat canvi. I aquí ve la paradoxa dels resultats de diumenge: la seva falta de perfil (ideològic, polític, personal), que és una gran feblesa, ha estat la seva gran virtut: no tenir arestes polítiques ha permès rassembler , unir, sumar un vot molt plural, ideològicament parlant. Hollande ha estat un gran candidat a l'hora d'aglutinar els vots anti-Sarkozy, que són molt diversos ideològicament parlant: van des de l'esquerra antisistema de Mélenchon als electors de centre del MoDem de Bayrou, i fins i tot inclouen alguns dels electors d'extrema dreta del Front Nacional. L'estil personal de Sarkozy ha estat incompatible amb la imatge que els francesos tenen de la presidència de la República. El seu caràcter impulsiu i impetuós ha generat molt de rebuig en bona part de francesos i ha estat incompatible amb les dosis de temprança, serenitat i moderació que la figura presidencial, que l'àrbitre presidencial, requereix.

Però l'altre motiu que explica la seva derrota, tan o més important que aquest, ha estat la forta crisi econòmica, que des del 2008 no ha deixat cap governant en el càrrec. Una forta crisi que ha fet que el seu balanç presidencial sigui negatiu (augment de l'atur i del deute públic) respecte a les altes expectatives que va crear en la campanya del 2007.

L'elecció presidencial de diumenge s'ha de completar amb la "tercera i quarta volta", les eleccions legislatives del 10 i 17 de juny que, com sabem, són fonamentals perquè el president elegit disposi d'unitat política en el govern. El primer ministre i la resta de membres del govern sorgeixen de la voluntat política dels ciutadans expressada a les eleccions de l'Assemblea Nacional. I ara, una eventual cohabitació, amb el bloqueig governamental que representa, seria molt mala notícia per a França.