CRÍTICA TV

'Homeland': camp per córrer

La sisena temporada ha sigut un híbrid entre el 'thriller' polític, el melodrama personal i el relat psicològic

S’ha acabat la sisena temporada de  Homeland i no ha sigut una etapa fàcil. Si bé els primers episodis es van fer una mica feixucs amb els maldecaps domèstics de Carrie Mathison, els sis últims episodis han fet que la perseverança i la confiança en una sèrie que ens ha donat tant al final valgués la pena.

Homeland va arrencar amb una presidenta electa dels Estats Units, com si els guionistes, obsessionats a establir un paral·lelisme amb la realitat, s’haguessin volgut anticipar a l’opció que Hillary Clinton fos la nova presidenta dels Estats Units. Però l’efecte Trump va dinamitar fins i tot el transcurs de Homeland. No en va, l’últim episodi es titula America first. I mentre l’inici de la temporada semblava que ens conduïa a un flirteig amb El ala oeste de la Casa Blanca, en què semblaven insinuar un acostament a una manera de fer política més noble, al final hem acabat arrossegats per una mena d’huracà a mig camí entre  24 i House of cards, amb una presidenta que sembla, de sobte, posseïda per la paranoia i l’esperit de Trump. Les guerres internes dins els serveis d’intel·ligència, el fenomen de la postveritat podrint la televisió i les xarxes socials, la demagògia com a perill contemporani per adotzenar un electorat poc crític i la polarització de la societat americana han acabat monopolitzant la ficció. L’última temporada ha sigut un híbrid entre el thriller polític, el melodrama personal i el relat psicològic. La careta d’arrencada de Homeland sempre ha incidit a barrejar la realitat amb la ficció que ens plantegen. En aquesta última temporada sentim una veu que diu “La revolució serà televisada en directe”, i aquest és un dels arguments de fons d’aquesta etapa: el triangle relacional entre política, mitjans i electorat. L’empresa oculta per generar estats d’opinió de manera enganyosa a les xarxes, l’interès a aïllar la presidenta electa de l’accés a una televisió quan està en perill, la intromissió dels reporters dins de les llars, les manifestacions massives esperonades des dels mitjans, els líders d’opinió amb interessos ocults, la manipulació de les imatges i la tergiversació de la realitat.

La sèrie, al final, ha aconseguit el que feia sempre: inquietar-nos amb un suspens màxim. Perquè com a espectadors sempre controlem el context i les trames argumentals millor que cadascun dels personatges. I aleshores ens desesperem. L’entramat argumental, però, ha sigut més imperfecte. Han quedat alguns serrells penjats, algunes incoherències i algunes casualitats molt forçades. Però globalment ha funcionat. Em quedo amb la mirada de Quinn just abans de prémer l’accelerador. Homeland deixa les portes obertes a una nova temporada amb un duel que s’intueix molt bèstia entre la nova presidenta dels Estats Units i Carrie Mathison. I un debat interessant entre la realitat i la conspiranoia.

Més continguts de