18/11/2017

Homes d’ordre

3 min

Durant els darrers anys m’he preguntat sovint per la imatge dels catalans que s’ha projectat a Espanya. És una pregunta que no es pot formular sense tenir en compte la història prèvia. Tampoc sense obviar la responsabilitat del present i del pretèrit democràtic. Durant els darrers deu, vint o trenta anys, ¿qui s’ha encarregat de fer de mediador? Qui i com ha explicat com era Catalunya a Espanya?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Platós de televisió que aplaudeixen quan s’anuncia que Carme Forcadell dormirà a la presó; càntics esfereïdors dels policies que es desplacen a Catalunya o dels ciutadans que els acomiaden; incomptables vegades que s’ha anomenat fanàtica, feixista o nazi la gent que s’ha manifestat pacíficament; escàndol cada vegada que es cola el català en una retransmissió... Tot i que no podem dir que tothom reaccioni així, negar el rebuig seria negar l’evidència.

Fa deu anys es va estrenar una pel·lícula sobre immigrants espanyols a Suïssa, Un franco, 14 pesetas, que té certa gràcia. De tots els personatges, l’únic dolent que hi surt és català. Per què català? Quina exigència del guió els va portar a triar un català, i a remarcar el seu origen, per fer de dolent? ¿Els catalans que migraven a Suïssa eren més dolents que la resta? Es va estrenar el 2006, així que no podem donar-li la culpa al Procés.

La perversió de la situació s’ha refinat, aquests darrers anys, i ens ha portat a pensar que tota queixa és per definició una mostra de victimisme. El bucle s’ha intensificat i ha canviat de forma, però sempre ha estat aquí. És per això que em demano quina responsabilitat tenien i tenen tots aquells que haurien d’haver fet de mediadors en les darreres dècades. La premsa de Barcelona, ¿com és que ha donat veu a plomes que han estrafet la realitat catalana fins a convertir-la en una caricatura o en una immundícia? És evident que hi ha línies editorials i llibertat d’expressió, però també hi ha mentides i indecències continuades que fan que allò que es publica no passi de propaganda o que es pugui qualificar d’atac continuat.

¿Quina responsabilitat han tingut els empresaris que jugaven a alimentar aquest ambient fins a crear un espai fictici, un espai on les relacions de poder obviaven qualsevol forma de reconeixement a una cultura i a una societat que amb una mica més de respecte n’hauria tingut prou? Si la major part de l’independentisme creu en la redistribució de rendes, ¿què no hauria fet un model fiscal equitatiu, transparent i acordat? I amb la cultura, el mateix. Si els que tenien veu i article, en comptes de caricaturitzar la llengua, en comptes de no sortir de la Barcelona del Titanic o dels vuitanta, haguessin acceptat el dinamisme i la diversitat com un factor positiu i l’haguessin transmès a Espanya, on seríem?

Hem assumit la narrativa del dolent de la pel·lícula que els transmissors d’aquí havien fet servir per salvar-se ells. Van imitar el poder central i ens van rebaixar, tan sols per pujar ells un graó més. S’havien de fer veure bé en ràdios i televisions, als consells d’administració o davant del ministeri que fos, però, ¿fins a aquest extrem? ¿Fins a l’extrem de recrear-se en l’imaginari d’una subsocietat? ¿Fins a l’extrem de necessitar-la per presentar-se com els catalans bons davant qualsevol de les formes que l’hegemonia té a Espanya?

Hi he pensat aquests dies arran de les demandes d’autocrítica que s’han anat repetint. Solen ser els mateixos -ens coneixem tots- que no van fer gaire res perquè no s’arribés a aquest punt de trencament. Alguns ens reclamaven diàleg amb la plataforma Parlem/Hablemos i han desaparegut, altres barrejaven els atemptats de Barcelona i l’independentisme i després han amagat que l’imam era confident del CNI. Molts callen quan el ministre diu que Puigdemont anirà a una presó còmoda.

L’autocrítica sempre, sempre, és necessària, però cal guanyar-se el dret a demanar-la, que si durant tants i tants anys s’ha vist la biga a l’ull del petit i la palla al del fort, el que es torna a repetir és l’esquema de sempre, el de qui viu de i sobre l’esforç que fan els altres. Sí, l’aplicació del 155 socialitza el dolor i el reparteix una mica més equitativament, però el 155 ja existia, ja hi era. Exigint l’autocrítica, saben que la reclamen als únics que l’acabaran expressant i, així, podran recuperar aquella altura que els situa per sobre dels responsables de la situació. Ells ho van fer tot bé sempre, fins i tot es van compungir adequadament quan van veure les pallisses de la policia. El que no sabem és si sentien pena pels agredits o perquè es feien vergonya a si mateixos.

stats