Homes que generen confiança
Amb tot el tragí de la Copa del Generalísimo (perdó: de l'amic de Corinna), gairebé ens passen per alt els guanyadors ex aequo del premi Galtes d'aquesta setmana, que són ni més ni menys que l'il·lustríssim president del Consejo General del Poder Judicial de totes les Espanyes, el senyor Carlos Dívar, i sa eminència el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal arquebisbe Rouco Varela. Senders de glòria, horitzons de grandesa.
El senyor Dívar, conegut sobretot pel seu amor per l'idioma mandinga, s'ha fet arxivar una denúncia que li havia posat un seu company de feina, el també magistrat del Consejo Javier Gómez Bermúdez. El tema era lleig: tretze mil euros de diner públic que l'amic Dívar es va fondre en una vintena de viatges a la idíl·lica localitat de Marbella, sempre en cap de setmana i pernoctant i consumint en hotels i restaurants de luxe. La resolució ha estat encara més lletja: la denúncia, com dèiem, s'ha arxivat per la via d'urgència, ja que el fiscal no ha vist en els viatges de marres cap mena d'indici d'irregularitat, com tampoc n'hi havia en els llibres de comptes de Lucky Luciano. Dívar, mentrestant, ha tranquil·litzat la ciutadania explicant que es tractava de viatges de feina "intensa", tot i que s'ha negat a revelar la identitat de la persona que l'hi acompanyava. Esgarrifats ens quedem només d'imaginar com deu arribar a ser un cap de setmana de feina intensa a Puerto Banús amb les despeses pagades per l'erari públic. Potser treballava en favor del mandinga, el senyor Dívar. Per si de cas, guardem el degut respecte a l'alta dignitat del seu càrrec. Pel que fa a Gómez Bermúdez, alguns testimonis afirmen haver-lo vist provant de travessar la frontera, disfressat de turista.
Monsenyor Rouco Varela, per la seva banda, ha tornat a donar un valuós testimoni de solidaritat cristiana en anunciar que, en el cas que a l'Església espanyola se li faci pagar l'IBI, ho haurien de compensar retallant per alguna altra banda: per exemple, en els fons que es destinen a Càritas. No va dir res de retirar l'assignació als escolanets per no provocar el pànic, però tampoc no podem descartar-ho. I és que els pobres, en temps de crisi, representen una despesa supèrflua que s'hauria de privatitzar. Qui vulgui un pobre, que se'l pagui. Què s'han cregut? A més fan força mal efecte, amb la seva mania de fer mala olor i anar vestits de qualsevol manera.
Sens dubte, monsenyor Rouco coneix la història de l'expulsió dels mercaders del temple, aquell dia que Jesús es va emprenyar i els va fer fora a xurriacades. En vista del panorama, seria interessant que el fill de Déu tornés entre nosaltres amb una corretja a la mà. Sembla que se li giraria feina. Tot i que, davant de personatges de l'envergadura de Dívar i Rouco, fa la impressió que, més que un messies, el que ens convindria fóra una empresa especialitzada en control de plagues.
