03/06/2018

Humanisme i fanatisme

4 min

L’humanisme no és imperialista, no reconeix enemics, no vol serfs. Per a l’humanisme primer és l’home, sempre l’home... La fe és creure sense necessitat; el fanatisme, creure amb exclusivitat. La fe pot ser humana, el fanatisme, mai.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A principis del segle XVI, Europa veu per primera vegada que la seva missió i sentit és el predomini de l’esperit, que pot construir una civilització unida en una cultura universal basada en la creativitat i la llibertat... en l’humanisme. El Renaixement n’ha posat la base; el descobriment del Nou Món, l’avenç de la ciència i la llum de l’art ho fan possible... Poques vegades hem estat tan a prop de tocar el cel amb les mans.

Erasme de Rotterdam acumula una autoritat intel·lectual, cultural i religiosa sense precedents. Només Voltaire al segle XVIII, i Goethe al XIX, han tingut un poder sobirà com ell, basat en la cultura i en la intel·ligència. Stefan Zweig diu: “Quan una època vol renovar-se, projecta el seu ideal en una figura, escull algú com a arquetip per percebre millor la seva pròpia essència i, si eleva aquesta única persona per sobre de la seva pròpia mesura, l’esperit de l’època, allò que li ha de donar sentit, s’entusiasma del seu propi entusiasme”. Això és el que passa amb Erasme. El seu poder espiritual no és heretat ni ve de la tradició, tot esdevé nou i fresc, i per això és atractiu.

“El món, tot el món, és una pàtria comuna -diu Erasme-. Per què volen aquests homes extravagants dividir-nos si el que ens uneix és el nom de Crist?” La guerra és declarada “el naufragi del bé” i recorda Ciceró: “Una pau injusta és millor que la més justa de les guerres”. Per a Erasme cada idea té una part de la raó i cap la té tota.

Des de la raó d’Erasme, aquella aristocràcia de les idees converteix viure en un goig i fa lluminós l’horitzó futur basat en una harmonia religiosa a partir d’una fe feta des de la voluntat i, per tant, de la llibertat, basada en l’amor, essència del cristianisme.

Roma construeix Sant Pere i necessita diners per acabar una obra que, per la seva dimensió, ultrapassa qualsevol altre projecte des de l’època clàssica. Simplement ven butlles i recapta diners. Un monjo agustí a Wittenberg, Saxònia, ho denuncia, i això porta, per la intransigència d’uns i el menyspreu orgullós dels altres, a un enfrontament fatal.

Erasme i Luter representen la conciliació enfront del fanatisme, la raó contra la passió, la cultura elaborada contra la idea primitiva, la universalitat contra el nacionalisme i l’evolució contra la revolució.

Erasme tot ho porta a la pau i la tranquil·litat; Luter, a la tensió i commoció, a l’enfrontament. L’un evita el conflicte, l’altre en gaudeix; l’un respecta l’adversari, l’altre no en té prou de vèncer-lo, l’ha d’aniquilar.

La paradoxa és que Luter defensa una idea oberta: el creient ha de llegir les escriptures, però pot interpretar-les segons la seva consciència. Una idea que l’ortodòxia catòlica nega per mantenir una comunitat de creients amb interessos compartits que és possible liderar sense risc.

Per a Erasme, la raó i el respecte per l’home van primer; per a Luter, si cal calumniar i mentir pel bé de l’Església, s’ha de fer, “no s’ha de defugir una mentida per gran que sigui”.

Erasme veu clarament aquesta incoherència en Luter, però quan a la Dieta d’Augsburg del 1547 es reuneixen catòlics i luterans per trobar un punt d’acord que eviti el trencament i permeti recuperar el món lliure i feliç que havia albirat Erasme, aquest s’escapoleix.

Quan els intransigents luterans s’afebleixen perquè comencen a perdre el control del “tumult” que ells mateixos han creat, que dels prínceps alemanys passa al poble i es converteix en veritable revolució, de la qual Luter abjura per no perdre la força política que aquells li donen... Quan els orgullosos catòlics veuen la dimensió que ja té el sisme... Quan tot això passa i els dos bàndols s’adonen de les seves limitacions, l’acord és possible.

Erasme és l’únic que té l’autoritat per aconseguir el pacte, però el defuig, li falta convenciment i valor, cosa que li sobra a Luter. Fa el mateix que Gandhi quatre segles després, el 1947, quan l’Índia esdevé independent i des de la seva inqüestionable autoritat no s’oposa amb prou convicció a la partició de l’Índia i el Pakistan en dues comunitats enfrontades, indis i musulmans, que fa milers de morts i milions de desplaçats i crea un problema, l’islamisme intransigent, que avui el món encara pateix dolorosament.

És sempre així: la raó enfront de la fe té sovint el risc de perdre perquè només amb la raó és a voltes difícil intuir el futur, i sense l’esperança del demà, és a dir la fe, és difícil resistir l’avui. Cal, des de la raó, saber que el temps és una variable incontrolable perquè el futur no pot estar assegurat, és la dimensió que se’ns escapa. L’humanisme té sempre dosis d’incertesa...

stats