No digueu als meus pares que tinc càncer

Fa temps que sabem que hi ha vida després del càncer, però és evident que la maleïda paraulota ha fet mèrits per continuar espantant i que el procés per superar-lo és dolorós en tots els sentits. Em costa oblidar una escena que em va explicar una doctora d'oncologia infantil. Havien pactat amb la família que encara no era el moment de dir al nen quina malaltia patia, però va ser ell el que va adreçar-se a la metgessa amb actitud negociadora: "Ja sé que tinc càncer, però sobretot no els ho diguem als meus pares, no els veig preparats per superar-ho". Diu molt del coratge dels nens i del difícil equilibri emocional que genera un càncer a les famílies. Sempre he admirat la capacitat de lluita de les associacions de pares i mares de nens amb malalties o discapacitats. Una d'emblemàtica és l'Afanoc, associació de famílies de nens amb càncer, que celebra avui la desena festa Posa't la gorra al zoo de Barcelona , i que ha impulsat La Casa dels Xuclis, per acollir els pares de nens malalts que han de desplaçar-se a la capital. Són dies amb un munt d'activitats festives i solidàries alhora, perquè, entre moltes altres, demà hi ha La Marató de TV3 , i el dia 23 el Tió Solidari de Catalunya Ràdio i el Banc dels Aliments, que recull menjar per a la gent que passa gana. N'hi ha que critiquen el fet que siguem més solidaris quan s'acosta Nadal. Això té una solució molt fàcil: ser-ho aquests dies i continuar-ho sent la resta de l'any.