El totalitarisme liberal

Per a molts joves parlar de lleure, espai o llibertat personal resulta ofensiu

Un dels axiomes del liberalisme era que la llibertat és sinònim de propietat inalienable d’un mateix. Un era amo d’un mateix. Podia decidir llogar-se a un empresari per un període de temps limitat i per un preu mútuament acordat. Tanmateix, els drets de propietat sobre un mateix no es podien comprar ni vendre. Al llarg dels últims dos segles, aquesta perspectiva liberal individualista va legitimar el capitalisme com a sistema 'natural' poblat per agents lliures.

La capacitat de delimitar una part de la pròpia vida i ser sobirà i autònom dins d’aquests límits era fonamental per a la concepció liberal de l’agent lliure i de la seva relació amb l’esfera pública. Per exercir la llibertat, calia que els individus poguessin disposar d’un recer segur al si del qual es poguessin desenvolupar genuïnament com a persones abans de relacionar-se –i fer negocis– amb els altres. Un cop constituïda, la persona es perfeccionaria per mitjà del comerç i la indústria: xarxes de col·laboració que unien els nostres recers personals, construïdes i revisades per satisfer les nostres necessitats materials i espirituals.

Això no obstant, la línia divisòria entre la persona i el món exterior en què l’individualisme liberal va fonamentar els seus conceptes d’autonomia, propietat d’un mateix i, en última instància, llibertat no es va poder conservar. La primera escletxa va aparèixer quan els productes industrials van quedar antiquats i els van substituir marques que captaven l’atenció, l’admiració i el desig del públic. Poc després, la creació de marca (el 'branding') va fer un nou tomb radical, passant a infondre 'personalitat' als objectes.

Estem sotmesos a una pressió incessant que ens empeny a convertir-nos en un batibull d’activitats, imatges i disposicions que conformi una marca atractiva i vendible

Un cop les marques van haver adquirit personalitat (cosa que va potenciar enormement la fidelitat dels consumidors i, en conseqüència, els beneficis empresarials), els individus es van sentir obligats a reimaginar-se a ells mateixos com a marques. Actualment, els companys de feina, el cap, els clients, els detractors i els 'amics' no paren de vigilar la nostra vida a la xarxa i estem sotmesos a una pressió incessant que ens empeny a convertir-nos en un batibull d’activitats, imatges i disposicions que conformi una marca atractiva i vendible. Avui l’espai personal indispensable per al desenvolupament autònom d’un veritable jo –la condició que fa possible la propietat inalienable d’un mateix– s’ha pràcticament esvaït. L’hàbitat del liberalisme està desapareixent.

La delimitació clara de les esferes privada i pública d’aquest hàbitat també separava el lleure de la feina. No cal ser un crític radical del capitalisme per adonar-se que el dret a un temps durant el qual un no estigui a la venda també s’ha esfumat.

Pensem en els joves que emprenen el seu propi camí al món actual. La majoria, els que no són beneficiaris d’un fons fiduciari o disposen de rendes generoses que no són fruit del seu esforç, acaben formant part d'una de les dues categories següents. D'una banda, el gruix dels joves està condemnat a treballar amb contractes de zero hores i sous tan baixos que han de treballar tot el temps de què disposen per arribar a final de mes. Així doncs, parlar de temps, espai o llibertat personal resulta ofensiu.

De l'altra, a la resta, se’ls diu que, per evitar caure en aquest “precariat” que marceix l’ànima, han d’invertir totes i cadascuna de les hores de cada dia en la seva pròpia marca. Com si fossin a l’interior d’un panòptic, no poden escapar-se de la mirada d’aquells que els podrien donar una escapatòria (o coneixen algú que podria). Abans de publicar cap piulada, mirar cap pel·lícula, compartir cap fotografia o missatge de xat, han de pensar a qui agradarà o disgustarà a les xarxes.

Si tenen la sort que se’ls concedeixi una entrevista professional i acaben obtenint la feina, l’entrevistador fa immediatament al·lusió a la seva prescindibilitat. Els diu: “Volem que siguis fidel a tu mateix, que segueixis les teves passions, encara que signifiqui que t’hàgim de deixar marxar!” Ells redoblen els seus esforços per descobrir “passions” que potser valoraran altres empreses en el futur i trobar el mític jo veritable que els que ocupen posicions de poder els diuen que s’amaga en algun lloc del seu interior.

¿No seria una paradoxa esplèndida que, 200 anys després del naixement de Karl Marx, decidíssim que, per salvar el liberalisme, hem de tornar a la idea que la llibertat requereix que posem fi a la mercantilització sense traves?

La seva recerca no coneix fronteres ni respecta cap límit. Una vegada, John Maynard Keynes va fer servir el famós exemple d’un concurs de bellesa per explicar la impossibilitat d’arribar a saber mai el valor “veritable” de les accions. Els participants del mercat de valors no tenen cap interès a esbrinar qui és el concursant més ben plantat. En lloc d’això, la seva elecció es basa en una predicció de qui creu l’opinió mitjana que és el més ben plantat i què creu l’opinió mitjana que és l’opinió mitjana. És, doncs, com un peix que es mossega la cua.

El concurs de bellesa de Keynes posa de manifest la tragèdia que viuen molts joves en l’actualitat. Miren d’esbrinar quin creu l’opinió mitjana entre els creadors d’opinió que és el més atractiu entre els seus jos “veritables” potencials i alhora s’esforcen a fabricar aquest jo “veritable” a internet i al món real, a la feina i a casa; de fet, a tot arreu i a tota hora. Per guiar-los en aquesta recerca, han sorgit autèntiques indústries de mentors i 'coaches' i ecosistemes diversos de substàncies i autoajuda.

La ironia és que l’individualisme liberal sembla haver caigut derrotat per un totalitarisme que no és ni feixista ni comunista, sinó sorgit del seu propi èxit a l’hora de legitimar la invasió de l’espai personal per part de la creació de marca i la mercantilització. Per vèncer-lo i així salvar la idea liberal de llibertat com a propietat d’un mateix, pot ser necessari reconfigurar per complet els drets de propietat d’uns instruments de producció, distribució, col·laboració i comunicació cada cop més digitalitzats.

¿No seria una paradoxa esplèndida que, 200 anys després del naixement de Karl Marx, decidíssim que, per salvar el liberalisme, hem de tornar a la idea que la llibertat requereix que posem fi a la mercantilització sense traves i emprenguem una socialització dels drets de propietat dels béns de capital?

Més continguts de