El català d'avui tendeix al minimalisme. Les noves tecnologies ens condemnen a ser emissors de contactes fugissers, a dir-ho tot en quatre paraules. Tot es fa present perquè sempre hi som. Les paraules s'escurcen: de l' avui passem a l' ara però a l' ara ja l'empeny el ja . "Això ha d'estar fet ja", "Volem la independència ja". No "ara mateix", que era el que dèiem (malgastant un temps preciós): "ja". No cal dir que aquest ja emfàtic i conclusiu és un calc sintàctic del castellà. Però som capaços de prescindir-ne? I sovint la pressa ens entra pel castellà, i al castellà li encomana l'anglès.

"See you" vol dir "Ja ens veurem", però com que sentim "Nos vemos" , ens hem passat a "Ens veiem".

Vagis on vagi el present t'assetja, i l'amic més íntim et diu adéu amb un sec "Ens mantenim en contacte". Com s'enyora aquell futur que et regalava l'espai necessari per estar sol i somiar! Ara rebo e-mails que acaben amb un inquietant "Ja em dius". Més que anglès sona sud-americà. Tot s'aprofita quan l'objectiu és dir-ho curt i no deixar respirar. Es veu que amb "Ja em diràs alguna cosa" hi havia el perill que t'hi arrepengessis. Ja sé que aquest diari surt a buscar el futur, però a mi, ja em perdonareu, m'agrada gaudir d'aquest moment. El futur, si el deixem tranquil, també vindrà. Apunteu-me al carpe diem , perquè un futur tan present pot acabar sent un infern que no ens deixa viure.