Il·lustració per a un ‘baedeker’

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsMolts d’hostalers es queixen fa un parell o tres d’estius -on sia que siguin, a mar o a muntanya- que tanta de gent passi la frontera, per passar els quinze dies o el mes que d’altres temps acostumaven a dedicar a les nostres platges o a les nostres valls. No ens en sabríem desesperar massa. Prou que vindrà el temps que els nostres balnearis i els nostres hostals i els nostres cims es veuran concorregudíssims. Sempre hem estat partidaris de no portar pressa. [...] Que ja us dic que convenia i convé encara aquesta expansió que ha de presentar als ulls de molta gent, que ni ha sentit a parlar mai de nosaltres, els nostres panorames i els nostres estimbats. [...] Que per no cansar-vos més queda prou clar, de la conversa que un dia d’aquests vaig haver d’aguantar amb un anglès que semblava del dia abans i que parlava per la corbata, i amb el qual varem matar una tarda de pluja fent una partida de caramboles, a l’Hotel d’Anglaterra, de Saint Jean de Luz. Feia tres hores que les hi clavàvem quan, d’avorrit en amunt, li vaig proposar de variar una mica i el vaig invitar a fer el platet. Però, després vingueren els treballs, quan em preguntà el nom del joc, i jo que no el sabia sinó en català, me’n vaig fer un embull que ningú hi hauria estat a temps. Quedàrem, finalment, que se’n deia “platet”, “pla-tet”, “pla-thet”, i d’una cosa en vingué l’altra i anàrem a parar a què carai era això del català, i si Barcelona era més castissa que Còrdova, i com anaven vestits a Granada i finalment em sortí amb una pregunta que em semblà que ja abusava i no sé si li vaig contestar malament i tot; no es tractava solament d’un cas, cas corrent, de confondre problemes i qüestions que la gent en diu “interiors”, sinó que ja era allò de... de no vull dir-ho, el què: figureu-vos que em preguntà: -Bé, i encara hi ha moros a Espanya? (No em vaig saber aguantar. I encara que no m’hi anava res, absolutament res, vaig tirar al bulto, de cara al platet, sense mirar el mingo, i, a la que saltaren totes les peces enlaire, vaig fer-li:) -No gaires, només n’han quedat uns quants i encara aquests tots són a Gibraltar. (No cal dir que quedàrem renyits “per sempre”).