Imatges d'un estrany pacte
La imatge del primer ministre Netanayu abraçant el jove i tremolós Gilad Shalit vestit de caqui, ahir, en baixar de l'helicòpter que el va portar fins a Israel és colpidora. "Benvingut a casa", li va dir. Poc després el lliurà a la seva família, que ha esperat cinc anys sense aturar ni un minut una campanya intensa per convèncer el govern d'acceptar un intercanvi, costés el que costés. En paral·lel, veiem autobusos plens d'homes i algunes dones palestins, eufòrics, dirigint-se cap al centre de Gaza. Uns quants, menys, cap a Ramal·lah.
Imatges emocionants. No s'haurien produït si Netanahu no hagués canviat d'opinió. Quan el 1985 es va produir un dels primers grans intercanvis de presoners (tres soldats israelians contra 1.159 palestins), Netanyahu, aleshores ambaixador israelià davant l'ONU, va posar el crit al cel. Va escriure una carta al seu ministre explicant la seva oposició, pel que significava claudicar davant dels "terroristes". Deu anys després, en un llibre ell mateix es refermà en la seva oposició a qualsevol intercanvi. "Es evident que el miler d'alliberats del 85 va contribuir a la sagnant Primera Intifada", la revolta palestina contra l'ocupació (1987-1993). Després va venir l'esperança dels acords d'Oslo del 1993 -truncats per la frustració de la manca de progrés-, més repressió, la Segona Intifada, més morts, constants esforços diplomàtics… Fins avui. Amb un procés de pau parat i la convicció (tant de bo m'equivoqui) que els esdeveniments d'ahir no n'alteraran la dinàmica.
L'intercanvi en marxa -encara hi ha més de 500 palestins en procés d'alliberament- és en essència un gran tracte que convenia a les dues parts. Netanyahu el necessitava internament, de cara a la seva reelecció. L'afer Shalit obert crucificava la seva trajectòria política, atesa l'emoció creada entre els israelians. Internacionalment, el pacte contribueix a alleugerir-ne la imatge de dur, implacable, contrari a aturar la colonització i a negociar sobre la base territorial del 1967.
Hamàs, l'altra part, se sent debilitada a Gaza per la progressiva pèrdua de suport en no aconseguir millorar les condicions de vida de dos milions de persones tancades en una mena de presó. A més, de cara a fora, el seu principal padrí , el règim sirià, fa aigües per la pressió del carrer i perd tota legitimitat per la repressió constant contra els manifestants arreu.
Hamàs és la rival acèrrima dels moderats de Fatah, que acaben d'apuntar-se un èxit diplomàtic en demanar el reconeixement de l'estat palestí a les Nacions Unides. Un pas que, malgrat la fredor europea i la gèlida resposta dels EUA, ha donat al president Abbas un augment extraordinari de popularitat entre els palestins i la resta del món no occidental.
Així doncs, s'explica el perquè d'aquesta asimetria grotesca, el moment en què es produeix, la transformació de Netanyahu i que accepti deixar anar convictes terroristes i no altres activistes. Qui en surt més mal parat, políticament parlant, és el mateix Abbas. Ell no té res que interessi a Netanyahu, en aquest moment. A més, tot apunta que ni el primer ministre israelià ni Hamàs estaven interessats que entre els alliberats hi figuressin líders palestins de Fatah com ara Marwan Barguti, d'un carisma i lideratge indiscutibles entre els seus. Acusat de cinc assassinats i condemnat a presó per a tota la vida, el seu nom sempre ha anat associat a posicions no islamistes, lliure de corrupció i amb voluntat de pactar amb Israel. Ningú en discuteix el potencial. Per ara, es queda a la presó.
Mentre això passava, vaig rebre una trucada d'un bregat activista del Comitè de Hèlsinki pels Drets Humans, dedicat a la defensa de les llibertats en l'antiga Unió Soviètica. Des de fa anys, gent com ell menen una intensa lluita contra la repressió i per poder visitar les presons del Turkmenistan i l'Uzbekistan, on un nombre desconegut, però sens dubte nombrós, de presos polítics o delinqüents comuns viuen en unes condicions tan inhumanes que fan feredat. El relat fet per aquest grup sobre la presó de dones Dashguz, al nord del Turkmenistan, és una esfereïdora denúncia, que passa pràcticament desapercebuda. "Al contrari del que ha passat entre Hamàs i Israel, ningú s'interessa per aquesta gent. Només pel gas i el petroli que els sàtrapes que dirigeixen aquests països gestionen, pels interessos propis", lamenta l'activista.
Un dia seran capaços de transformar-se com Netanyahu? O millor, veurem un dia Occident ferm davant aquests brutals abusos dels quals no rebem cap imatge?
