Immersió?, quina immersió?
Comparar el que dimarts escrivia Ester Franquesa, directora general de Política Lingüista, a l’ARA i el que deia David Valls, lingüista i professor de català, al Tot es mou de TV3 evidencia fins a quin punt el discurs oficial sobre la llengua ha perdut el contacte amb la realitat. Escrivia Franquesa: “El sistema educatiu de Catalunya involucra amb èxit els nouvinguts, de manera tranquil·la, amb respecte i tolerància, amb el domini del català i el castellà en acabar els estudis obligatoris”. Deia David Valls, professor en diversos instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona: “La realitat és que la gran majoria d’alumnes acaben 4t d’ESO sense saber parlar català. No en tenen ni idea”. “Però aleshores la immersió?”, balbucejava una estupefacta Garcia Melero.
La Generalitat dona el nivell C de català als que acaben 4t d’ESO, a milers d’adolescents que no en tenen ni idea. Fa anys que ho fa. Fa anys que devalua i soscava l’esforç dels que se l’han de treure per altres mitjans regalant-lo als que mai superarien una senzilla prova oral. És una mentida oficial que patrocina Política Lingüística i que com a societat ens mengem amb patates per no haver d’admetre l’evidència: que l’anomenada immersió fracassa estrepitosament allà on és necessària, a les escoles i instituts de pobles, barris i ciutats on el castellà és clarament dominant (els que sumen la majoria de població escolar de Catalunya).
David Valls va explicar per què fracassa: perquè “s’encomana una feina a l’escola que no només li pertoca a l’escola”. És tota una societat i no només l’escola la que hauria d’immergir, però el que acaba passant és que només uns professors -sovint no gaires- parlen en català a uns infants que no senten aquella llengua enlloc més i que, per tant, l’acaben percebent com una excentricitat folklòrica que fa més nosa que servei. I la nosa augmenta a mesura que les matèries guanyen en continguts. Resultat: cada cop menys matèries no lingüístiques s’imparteixen en català. És un peix que es mossega la cua i que converteix la immersió -on fa més falta- en paper mullat. “El respecte i la tolerància” que, segons Franquesa, garantiria el seu èxit, consisteix bàsicament en passar-se al castellà. I quan a això s’hi suma el repte dels alumnes nouvinguts, que sovint no parlen cap llengua romànica, la immersió -o el poc que en queda- passa a ser simplement una quimera. La feina és que aquells alumnes acabin sabent llegir i escriure en alguna llengua.
Qualsevol intent de fer real la immersió -d’aconseguir que tothom acabi els estudis obligatoris dominant el català i el castellà- ja no pot passar només per l’escola. Exigeix que tots plegats, com a societat, ens plantegem si això ens importa: si ens importa prou per afrontar els reptes que planteja en termes de convivència i de pressupostos. Però per saber si ens importa, i intentar arribar als amplis consensos que requereix en democràcia posar-hi solució, resulta imprescindible que la Generalitat ens deixi d’enganyar: deixi d’omplir-se la boca amb els èxits de la immersió.
