Josep Carner 1925
10/01/2020

Incompatibilitat (1925)

2 min
Incompatibilitat (1925)

La tria de Josep Maria Casasús[...]

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

M’estava en un hall d’hotel. Era en terra llunyana, on els hotels són quelcom de més inefable del que llur inventor pogués mai imaginar. No us voldria fer denteta, però la veritat és que en països com aquell, un hotel és com una illa màgica, on circula gent sota veritables palmeres, en el pati, i escolta amb joia un piano automàtic en el menjador, i es dutxa cada dos o tres hores, i es gronxa en balancins a la caiguda de la tarda, a veure l’enterrament maçònic d’un negre, eriçat de copaltes, o bé els xinesos que porten a domicili els enormes bolics de roba planxada, o la improvisada reunió electoral, sota els pòrtics de lleugeres posts que aixopluguen les voravies, en la qual un indià declama: “Nosaltres, els fills immortals de la raça llatina...”. De l’hotel estant podeu gaudir tota la magnificència del paradís tropical: aquell punt sostingut de calor que, a l’ombra i tot, us fa perlejar de suor una boa constrictor, aquell xàfec de la tarda amb un desfet d’aigua que no davalla pas en ratlles grises, sinó en xaragalls ja resolts, aquell capvespre que simula mil illes violetes damunt la mar, totes incendiades i deixant veure la flama líquida que corre per llurs valls i planiols, i després, la vasta nit perfumada, respirant delitosament -ja era hora- sota ambostes més pròdigues d’estels. En aquells hotels hi passen coses, que els naturals del país hi van a olorar: ells, a qui mai no passa res. Llur pretext és un cocktail o un dinar de noces, però el veritable afany és de sotjar aquells novel·lescos estrangers, on hi haurà un certa densitat de prínceps alemanys dedicats a la cinematografia, de banquers francesos fallits, de tenors que cobren mil dòlars diaris a Nova York i havien estat barquers a Nàpols, només que per poder cantar barcaroles. [...] Si tota aquesta gent, a llur manera, em divertia, [...] no mancava pas un inconegut subjecte que m’irritava. Ja n’arribava a odiar el nas, i les celles, i la boca, i les mans. Hi havia un desentonament en tota la seva persona. Era massa familiar amb el servei, massa brusc amb els altres hostes, parlava massa alt en no sé quina llengua -mai no l’havia tingut a prop-, tenia una expressió adés de poca solta, adés de gitano aficionat. No sabia menjar ni seure. [...] ¿Com és que jo, tolerant envers tots els altres, només a ell el mirés amb rancúnia? D’altres desferres, ben pitjors que ell, no em semblaven sinó mòbils d’encuriosida distracció. De cop i volta, se m’acudí el que allò comportava; i, després, el caixer em va dir que jo ho havia encertat. Aquell minyó era català. Us podeu riure d’un estranger. Podeu reprovar-lo teòricament. Gràcies a un chauffage terrible de propaganda, podeu arribar a detestar-lo si us creieu que vol la vostra pèrdua. Però, substancialment, és només amb un connacional que sou incompatible.

stats