Una expressió nova ha aparegut al debat polític: independentisme pragmàtic. Si els assessors dels líders escoltessin la gent del carrer, arribarien a la conclusió que el més pragmàtic és la unitat i no pas el partidisme. És més pragmàtic perquè aquests partits que ja han començat la precampanya entre retrets potser hauran de tornar a pactar per governar després de les eleccions. ¿És gaire pragmàtic trencar ponts ara per haver-los de reconstruir d’aquí uns mesos? Tampoc és gaire pragmàtic esperar que et votin amb il·lusió els centenars de milers de persones a qui has decebut perquè no entenen tanta divisió havent-hi presos, exiliats, processats i un dificilíssim objectiu per aconseguir, encara. I seure dividits a negociar en una taula amb el govern espanyol tampoc no sembla el súmmum del pragmatisme.