BARÇA

Iniesta, una ovació que anticipa un futur sense encant

El Barça seguirà guanyant, però podrà seguir aixecant ovacions dels rivals?

Els futbolistes italians tenen un estrany costum: al final del partit llancen al públic els pantalons. En ocasions també llancen les samarretes, però molts cops només els pantalons. Així abandonava la gespa del Juventus Stadium Gianluigi Buffon, sense pantalons, marcant paquet, en una imatge estranyament normal, ja que la cara del jugador transmetia precisament això, normalitat. A moltes llars italianes es guarden pantalons suats de jugadors com si fossin relíquies. Estrany costum.

Marxava Buffon, que havia jugat el primer partit a casa després del desastre de la selecció entre mirades tristes dels aficionats, que saben que aquest any els tocarà acomiadar-se del millor porter que han vist mai. Si el Camp Nou cada cop està més ple de turistes, l'estadi de la Juve no canvia. Cada dia arriba gent de totes les bandes d'Itàlia, barrejant dialectes i accents, a una graderia que va ovacionar Buffon. I Iniesta, és clar. Escrivia Gianni Mura, la gran firma d'un diari, 'La Reppublica', que estrenava disseny buscant nous horitzons, que amb Buffon marxa un símbol, no un jugador. Un símbol que demostrava als italians que amb professionalitat es podia guanyar un Mundial. Un jugador que serà relacionat amb les bones èpoques i amb la militància, ja que no va abandonar la Juve quan l'equip va baixar a Segona als tribunals. I no pots deixar de pensar en Iniesta. El 2006, Itàlia va guanyar un Mundial gràcies al porter toscà. El 2010, va ser el torn del geni de Fuentealbilla, que ha guanyat les Champions que Buffon mai ha aconseguit.

L'ovació de l'estadi de la Juve a Iniesta va ser un reconeixement a una trajectòria, a un estil. Quan guanyes amb males arts, de forma injusta o amb cara de pocs amics, sumes enemics. Quan guanyes amb una rialla i encisant, els adversaris acaben convertint la seva derrota en un moment per recordar. L'afició de la Juve sap que haver perdut una final de la Champions contra un equip amb Iniesta i Messi formava part de la normalitat. Reconeix el talent del rival i l'incorpora al seu relat vital. Ells han vist jugar Iniesta, nom que es transmetrà de generació en generació com s'han transmès els de Pelé, Kubala, Maradona i Cruyff.

Però quan Iniesta abandonava la gespa et quedava l'estranya sensació de començar a veure un futur cada cop més encaparrat a ser present, en què el Barça podrà guanyar, però haurà perdut part del seu encant. A Torí es va poder visualitzar un Barça sense Messi i sense Iniesta, ja que les cames no sempre arriben i manca ritme, i la imatge final, comparada amb el passat recent, entristeix. El gran drama, i la gran injustícia del Barça, és haver de perdre sempre les comparacions amb el seu passat. De fet, comparar el Barça actual amb altres clubs europeus millora les sensacions, però als aficionats això no sempre els serveix. Si aquest Barça del futur no aconsegueix guanyar, serà un club més. Ja no serà aquell club que aixecava ovacions dels rivals. D'aquests clubs, i de jugadors com Iniesta, en neixen pocs.

Més continguts de