06/10/2019

Instrumentalitzar els reporters a peu de carrer

2 min
Instrumentalitzar  Els reporters a peu de carrer

Vivim uns temps de pells tan fines que qualsevol argumentació amb pretensió d’aprofundir més enllà de la consigna ha de començar constatant una sèrie de nocions bàsiques, no fos cas que algú s’ofengués. En aquest cas, i sobre les agressions als periodistes que informen a peu de carrer, deixaré escrit que pegar en general està molt malament, que pegar a periodistes, a més, té l’afegit de contribuir a l’empobriment de la democràcia, i que, òbviament, pegar a reporters no soluciona res (ans al contrari), així que encara que no s’entri en qüestions morals òbvies no resulta una opció gaire intel·ligent. Dit això, quatre reflexions sobre la reprovable agressió a la reportera Laila Jiménez.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Posar el crit al cel per un cas concret sense explicar-ne (bé) les causes forma part del problema. La violència contra un redactor és clarament reactiva a la violència simbòlica que molts mitjans de comunicació exerceixen de manera constant contra els independentistes. La criminalització o els insults de tertulians formen part d’aquesta violència que mai no denuncien els qui s’esquincen les vestidures quan rep algú que treballa a peu de carrer. En el fons, assistim a una tensió per determinar qui té poder per legitimar la violència.

2. L’assenyalament d’aquests casos concrets és totalment selectiu. Quan un policia nacional de paisà va agredir presumptament el fotoperiodista Jordi Borràs -de manera molt més greu que incidents que han omplert pàgines senceres-, a Madrid no es va muntar cap escàndol. El silenciament -i l’aquiescència- són també una forma de violència sorda, exercida generalment per qui té més bones armes de construcció de relat.

3. Cal ser conscients de com s’instrumentalitzen uns casos i no uns altres. La setmana passada van lesionar a cops de pedra periodistes de TV3 i l’ACN que cobrien una operació dels Mossos a Tarragona. El cas ha tingut una transcendència mínima. No costa gaire d’endevinar-ne el motiu: no hi ha una motivació política per posar-la en el primer pla. Un cop més, la lluita per la legitimitat en l’ús de la violència. (En aquest sentit, recomano vivament l’article d’Albert Pla titulat “Primer curs de no-violència”, publicat a l’ARA el 28 de setembre passat).

4. El reporter a peu de carrer no pot ser un agent de provocació. No parlo de Laila Jiménez, que feia la seva feina d’aixecar crònica i havia de poder-la fer en pau, sinó dels mitjans que envien justament els seus perfils més impertinents per mirar de generar una reacció que després, convenientment editada, faci el fet. Em sembla trampós aprofitar-se del discurs que envolta la missió del periodisme per anar a rebentar un acte sota el pretext de llibertat d’informació. Per desgràcia, l’única solució possible és la d’ignorar aquests borinots del periodisme. Fer-los un Tortosa, ni que sigui mossegant-se la llengua.

stats