Interdependitzem-nos d'Espanya
Abans de la feble democràcia de què gaudim ara, ja corria la brama d'aquell consell donat pel dictador a un xicot amb vocació de servei públic: "Jove, faci com jo, no es dediqui a la política". Encara que sembli humor negre polític, el cert és que a l'Espanya franquista l'acudit no tan sols podia fer riure una minoria que l'entenia com un sarcasme, sinó que per a una societat apallissada, la sentència esdevenia una consigna plena de sentit comú. En vista de l'experiència fratricida de la Guerra Civil, el "no et fiquis en política" no només era un exorcisme benintencionat, sinó que sobretot servia per diluir l'adscripció ideològica del règim. Franco es representava a ell mateix com la superació de la divisió ideològica i nacional d'Espanya i, per tant, li calia estendre la idea que ell no en feia, de política.
RECORDO L'ANÈCDOTA ara que, sobretot amb el PP, ha tornat la fal·lera de la "no política", tot s'ha de dir, ajudada pel dictat populista de l'antipolítica. Els extrems sempre es troben. Així doncs, afirmacions com les de fa unes setmanes del diputat del PP senyor Enric Millo, arran de la xiulada a l'estadi Vicente Calderón, recomanant que no es vinculés esport i política, són de la mateixa coherència lògica que les del dictador. No fer política en un campionat nacional espanyol que porta el nom del rei, en què s'interpreta l'himne espanyol i en què els trofeus van carregats de la simbologia nacional de qui l'organitza, des del punt de vista racional, és estrambòtic. Però si això es pot dir sense fer el ridícul, com li passava al dictador i al seu consell, és perquè l'Estat té aquesta capacitat de fer invisible l'evidència, naturalitzant les seves formes de coacció mental. I Millo, esclar, s'amaga sota les faldilles de la raó d'Estat.
QUE ES VULGUI SEPARAR política i esport en plena Eurocopa de futbol, quan l'anada de Rajoy al partit de la roja esdevé una urgència inajornable malgrat ser enmig de la més gran pèrdua de sobirania nacional després de la derrota de Cuba, mostra ben a la clara el cinisme dels que ho prediquen. Però d'aquesta espècie de lògiques cíniques, en tenim a balquena. Per exemple, vegeu aquest altre membre del PP a Catalunya, el ministre Jorge Fernández Díaz, que insisteix a dir que "no és temps d'independències, sinó d'interdependències". M'admira l'aplom amb què s'afirmen unes banalitats que, si s'analitzen amb detall, diuen tot el contrari d'allò que es pretén. Vull dir que si el ministre de l'Interior pensa, de veritat, que no és temps d'independències, així en general, ho deu pensar també de la d'Espanya. I si aquest fos el cas, s'obriria una gran via d'esperança cap a la possibilitat d'abandonar Espanya sense que se'n sentissin gens ni, per tant, hi oposessin cap resistència. Encara més: si ara és temps d'interdependències, i vist que el que volem els catalans és tenir veu pròpia no tan sols a Europa i al món, sinó també per dialogar amicalment amb Espanya, en realitat allò que més ho pot garantir és la nostra independència. Així, no només els catalans seríem més interdependents, sinó que també ho seria la mateixa Espanya, que ara podria interdependitzar-se, a més, amb Catalunya.
NATURALMENT, ENLLOC no està escrit que els polítics hagin de tenir un pensament lògic i sistemàtic, i més aviat estem acostumats a veure com en gasten un d'instrumental i acomodatici. Però, essent que vénen temps de debat polític de fons, semblaria recomanable que els que es resisteixen a la independència de Catalunya comencin a buscar arguments una mica més substancials. I que no ens surtin amb això de la prioritat dels objectius socials, o que ens faria petits i irrellevants al món, o que ens empobriria. Sisplau: ens agradaria defensar la independència no contra quatre tòpics malgirbats, sinó amb adversaris una mica més difícils! No ens ho feu tan fàcil, caram!
