Interès públic i mediocritat estrident
"Quin escàndol, tants diners que la UE es gasta en el continent africà i que encara haguem de suportar el dictador Mugabe. És ben bé que la UE és inútil! Què fa vostè per acabar amb això?" El to de l'entrevistador, un venerat guru del periodisme televisiu britànic, pujava com l'escuma. L' entrevista no tenia a veure ni amb l'Àfrica ni amb Zimbàbue, però tot argument era bo per a un sector mediàtic anglosaxó, furibund antieuropeu. No em va veure mai més el pèl.
És cert, la UE comet errors i té responsabilitats en molts problemes del món. El control democràtic és difícil d'exercir i escassegen la visió i la planificació. Però de segur que la UE no és l'única culpable que Mugabe segueixi al poder, ni de tot el que se li atribueix en altres àmbits.
Fa pocs dies vàrem veure un espectacle més pujat de to, on l'agressivitat habitual d'un venerat presentador de la BBC va traspassar tota norma de cortesia i bon periodisme. A la displicència no sorprenent hi va afegir una dosi de mala educació, fins a l'insult, durant una entrevista a un seriós i experimentat portaveu europeu, Amadeu Altafaj. Paradigma del bon periodisme, la BBC envia reporters camuflats per denunciar injustícies i abusos de les dictadures i té la millor xarxa de corresponsals del món. Però compta també amb exemples de superficialitat, agressivitat i vanitat.
Amb l'excusa de fer una programació distreta i amena que arrossegui audiència, els programes de debat pausats i profunds tendeixen a assemblar-se cada cop més a combats de boxa. Els informatius escurcen les notícies, que passen al vol. Qui no s'ha trobat afinant l'orella per sentir un entrevistador abordar un tema, i que abans de posar-t'hi bé, arribi l'hora del comiat? L'excusa, no hi ha temps. A una altra cosa. L'audiència, diuen, vol varietat. No fóra que es passés a la competència!
L'altre dia, una corresponsal d'una televisió americana em demanava sintetitzar un "missatge contundent" en 15 segons. "Ah, no et queixis! A Washington els talls de veu més apreciats no superen els 8 segons". Qui els simplifica així és el rei de la pantalla. ¿Com explicar al públic nord-americà que accelerar el ritme de les decisions a la UE per reforçar l'euro és complex i que el joc entre institucions i governs més encara? Que la UE no és un Estat federal i que els nostres presidents no tenen res a veure amb el seu. No hi ha marge per a res més que símils bèl·lics: l'euro, en perill, però guanyarem la batalla!
Indubtablement es pot ser breu i clar sense insultar. Es pot fer excel·lent informació sobre qüestions europees, institucionals o econòmiques, simplificant intel·ligentment i acuradament missatges. Difícil, però, en qüestió de segons. Afortunadament, hi ha exemples diaris d'aquest bon periodisme. Però el problema de fons és la deriva de voler que la informació esdevingui espectacle, en qualsevol dels suports en què es transmeti. El reduccionisme extrem imposa les seves regles a l'acte d'informar i de rebre informació. El mateix passa amb la rapidesa. No hi ha temps de verificar les informacions. Dispara i ja ho comprovarem després. La veracitat és víctima de la rapidesa.
John Lloyd, veterà periodista anglès i professor a Oxford, excel·lent analista del panorama mediàtic, considera que una informació és d'interès públic si ajuda la gent a ser "ciutadans més complets", si dóna informació sobre aspectes de la vida pública i col·lectiva, sobre els polítics i les decisions preses. En resum, si una informació pot afectar en un sentit o altre la gent a l'hora d'exercir el vot és "interès públic".
Els reptes del periodista per difondre el que és "interès públic" són molts. Els canvis tecnològics provoquen alteracions profundes. L'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual diu que el 2040 no hi haurà diaris. Des del punt de vista financer, ètic i professional, els desafiaments no són menors. És més important que mai un periodisme al servei de l'"interés públic". Els ciutadans tenen dret a estar ben informats. A no haver d'aguantar presentadors maleducats, mal preparats o amb mala fe, ni productes, escrits o orals, incomprensibles. A no trobar-se abocats a un reduccionisme superficial. Els polítics i les institucions han d'assumir la responsabilitat que els toca per invertir la deriva actual. Es pot començar canviant estratègies a curt termini per visions a mitjà termini. Finalment, les empreses del sector, públiques i privades, no haurien de fer la vida dels seus professionals més difícil. No és demanar poc, en temps de crisi, sobretot quan és clar que la bona informació no es gestiona de franc.
