Israel està cada vegada més aïllat
L'informe de les Nacions Unides sobre l'assalt israelià, l'any passat, al vaixell de bandera turca Mavi Marmara diu el següent sobre la mort d'un ciutadà nord-americà de 19 anys que hi havia a bord: "Com a mínim a un dels morts, Furkan Dogan, li van disparar a boca de canó. Dogan va patir ferides a la cara, a la part posterior del crani, a l'esquena i a la cama esquerra. Tot plegat fa pensar que potser ja jeia a terra ferit quan li van engegar el tret fatal, d'acord amb el que apunten els relats dels testimonis". Amb aquestes paraules, la comissió d'investigació, formada per quatre membres i dirigida per l'exprimer ministre de Nova Zelanda Geoffrey Palmer, sembla plantejar la possibilitat d'una execució o una cosa semblant.
Dogan, nascut a l'estat de Nova York, era estudiant de medicina. Poc interessat en política, havia guanyat en un sorteig el viatge en el vaixell amb destinació a Gaza. L'informe afirma que "no hi ha proves que demostrin que ell o els altres vuit que van resultar morts anessin armats". L'any passat vaig conèixer a Ankara el pare de Dogan, l'Ahmet, professor a la Universitat Erciyes de Kayseri; el seu dolor era tan profund com la consternació que sentia davant les evasives dels Estats Units, costa d'imaginar una altra situació en què l'assassinat a boca de canó, en aigües internacionals, d'un ciutadà nord-americà per l'exèrcit d'una potència estrangera hagi provocat un silenci semblant als EUA.
Alts funcionaris turcs m'han dit que el primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, havia abordat el cas de Dogan amb el president Obama. Però, esclar, cap president dels EUA, i menys encara en el primer mandat, dirà mai el que va afirmar el primer ministre britànic David Cameron: "L'atac israelià a la flotilla de Gaza és totalment inacceptable". És políticament impensable qüestionar la política israeliana, encara que hagi mort un ciutadà nord-americà. Així funcionen les coses en aquest carreró sense sortida i ple de tabús que és la política nord-americana respecte a Israel, una política exterior que és en bona part política interna.
L'informe Palmer reparteix les responsabilitats a parts iguals entre els uns i els altres i, per això, els membres israelians i turcs de la comissió hi han afegit observacions per expressar la seva disconformitat. La meva traducció aproximada de la conclusió d'aquest informe seria el següent missatge a Israel: teníeu el dret de fer-ho, però us vau passar de la ratlla i vau fer una bajanada. L'informe conclou que el bloqueig naval de Gaza és legal i adequat -"una mesura de seguretat legítima"-, atès que Hamàs continua llançant milers de coets a Israel des de territori palestí; que la flotilla va actuar amb imprudència quan va intentar trencar el bloqueig; que els motius dels organitzadors de la flotilla suscitaven greus dubtes, i que els comandos israelians es van enfrontar a "una resistència organitzada i violenta". També diu, però, que l'acció -efectuada a 72 milles nàutiques de la costa- va ser "una resposta desproporcionada". La flotilla, diu, distava molt de representar una amenaça militar immediata per a Israel. Se'ls hauria d'haver fet arribar abans una clara advertència. La decisió d'abordar el vaixell "va ser excessiva i poc raonable". L'informe critica Israel perquè no ha donat "una explicació adequada" per a les nou morts ni ha justificat "per què es van fer servir unes mesures de força tan dràstiques que van provocar tants morts i ferits". La comissió es declara consternada per la incapacitat d'Israel d'informar sobre les morts. Considera que la política d'Israel pel que fa als accessos terrestres a Gaza és "insostenible". En general, la comissió considera que Israel ha d'emetre "una declaració per demanar disculpes" i "indemnitzar les famílies dels morts i ferits".
Sí, Israel, que cada vegada està més aïllat, ha de fer exactament això. Demanar disculpes és el camí correcte i intel·ligent. El que és bo per a Egipte -demanar disculpes per les vides perdudes- també és bo per a Turquia.
Fa ja més d'un any que Israel i Turquia estan en converses. Feridun Sinirlioglu, alt funcionari del ministeri turc d'Afers Estrangers, s'ha reunit amb nombrosos representants israelians. De vegades han estat a prop d'arribar a un acord. Ehud Barak i Dan Meridor, ministres israelians de Defensa i d'Intel·ligència respectivament, s'han pronunciat a favor de demanar disculpes; el ministre d'Afers Estrangers, Avigdor Lieberman, s'ha posat al capdavant dels bel·licistes i ha afirmat que Israel no es doblegarà mai; el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha opinat en funció d'on bufava el vent. Lieberman i l'extrema dreta han guanyat, com acostuma a passar en aquest abjecte govern israelià. "És el típic cas en què els interessos de la coalició han prevalgut sobre el pensament estratègic, i això és una tragèdia", afirma el politòleg israelià Shlomo Avineri. "Tenint en compte el debat sobre el conflicte palestí a l'ONU i les relacions amb el nou Egipte, hauríem de guiar-nos per la saviesa estratègica".
Exacte. En canvi, obcecat en la mentalitat de setge i dominat per Lieberman i els seus sequaços -incapaços d'entendre el canvi impulsat al Pròxim Orient per la reivindicació de la dignitat i la llibertat al món àrab-, Israel està perdent un dels seus millors amics al món musulmà, Turquia. L'expulsió, la setmana passada, de l'ambaixador d'Israel és una calamitat anunciada. La societat israeliana es mereix una cosa millor, com ha demostrat a través de protestes cíviques.
"No tenim per què demanar disculpes", clamava Netanyahu diumenge passat. Ha optat per un aïllament innecessari que debilita Israel i soscava els interessos estratègics del seu aliat més estret, els EUA. Però no crec que Obama alci la veu per aquest motiu, com tampoc no la va alçar en el cas de Dogan.
