Ítaca

El veritable viatge no és només el que et transporta a través de l'espai, sinó també en el temps. Qui sap si aquest estiu, en algun poble petit i petrificat d'algun racó del desert berber, hi trobo la infància dels meus besavis. Matins de rosada, migdies calorosos, vent sec i nits de silenci sense llum. O potser m'estimaré més anar a Sicília, on passejant pels seus carrers podria trobar-me darrere les passes del Padrino de Coppola, o fins i tot del Gattopardo de Lampedusa, història de tristesa i solitud infinita. De segur, però, que si el viatge és a través del passat que cerco, el trobaré en alguna casa vella a l'ombra d'una olivera, i aleshores, refrescant les tardes amb un sorbet de llimona àcida, recordant dies de persones que no vaig conèixer, però que malgrat tot són jo mateixa, podré dir que he viatjat molt lluny i que el viatge ha pagat la pena. No serà mai, però, a cap hotel de luxe sense amics, envoltada de palmeres i piscines de clor, aires condicionats i menús luxosos, sinó preferiblement en una platja de l'illa de foc, dormint en sacs a prop de l'aigua, escoltant la llengua -poema que parlen els que m'acullen a casa seva, al costat mateix de la meva infància, de les excursions a peu, de travesses de pluja i de cançons desafinades i moscatell.

Les nits més romàntiques d'aquest viatge seran sota el cel estelat xerrant i rient amb els que em van arrencar penes que ja no recordo i em van ensenyar que de vegades un perd i de vegades els altres guanyen, i que un viatge cap a no se sap ben bé on pot ser el remei de totes les penes del món en una sola travessa. La motxilla buida tornarà plena de les coses que un aprèn lluny de casa.

Com deia Kavafis, no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.