Iván Martín rellegeix Beethoven
Auditòrium.- Vuitè concert de la XXV temporada d’abonament de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, amb novetat inclosa, com és el fet que el pianista solista n’és també el director, com Barenboim o Bernstein. Iván Martín va ser l’encarregat de dirigir la Simfònica en un concert dels que cal qualificar de baix risc pel que fa a l’elecció de peces i músics i d’alt risc, per una altra banda, perquè no val qualsevol interpretació, com és començar amb la Suite núm. 3 Re Major, BWV 1068, la que conté potser l’ària més coneguda de Johann Sebastian Bach (1685-1750), el segon moviment, amb el títol Air i que sempre deixa copsat l’espectador i el porta a mil i un records, encara que siguin cinematogràfics. Fou bona la direcció de Martín, que li donà un aire de classicisme, tot i disposar de vint-i-vuit músics.
Són alguns més dels que utilitzà el director, ja assegut al piano, donant l’esquena al respectable i la cara als components de la Simfònica, per interpretar el Concert per a piano núm 1 Re Menor, BWV 1052, també de Johann Sebastian Bach, que d’alguna manera feia que el so del piano projectàs una mica menys del que seria necessari fins al punt que en algun moment la reduïda orquestra tapava el solista. Tot i així, fou una acurada interpretació i un aperitiu immillorable que demostrà el múscul de la Simfònica. Per ordre de naixement pel que fa als compositors, li tocava el torn al pare Antoni Soler (1729-1983), de qui Iván Martín interpretà la Sonata en Re Major R.84 i la Sonata en Re Bemoll Major R. 88, en versió revisada i arranjada pel mateix pianista, que va fer una petita exhibició del característic creuament de mans en les sonates del pare Soler. Sens dubte, un bon pont entre els dos més grans que començà a donar la sensació, ja manifesta, que a l’Auditòrium es cuinava un bon concert, per aquestes ganes d’aplaudir una mica contingudes, tot just entre les dues sonates del pare Soler, que el pianista va haver d’apaivagar. Com a plat fort de la vetllada, el Concert per a piano núm. 1 Do Major, de Ludwig van Beethoven, a partir d’una edició manuscrita amb tots els nous arranjaments, sobretot del tercer moviment, el Rondo, absolutament diferent al que fins ara s’havia interpretat habitualment. En les cares dels músics de la Simfònica hi havia una brillantor especial, la sensació que estaven, si no davant un gran esdeveniment, el temps ho dirà, sí davant un moment d’aquests que no són habituals. Això va fer que el conjunt funcionàs com en les grans ocasions, amb un solista entregat, dominant l’instrument i dirigint alhora i amb una feina del concertino, Smerald Spahiu, de llibre, que va convertir el vuitè concert en un dels ‘inoblidables’.
Ocimax.- El cap de setmana passat vaig parlar de la Norma que Tamara Wilson va cantar al Liceu, sota la direcció de Renato Palumbo i amb el menorquí Simón Orfila com Oroveso. Una setmana després des d’Ocimax es va emetre la funció amb el primer repartiment, encapçalat per Sondra Radvanovsky, Raymond Aceto com Oroveso i Ekaterina Gubanova com Adalgisa, que potser és el personatge en què vaig trobar més diferències qualitatives. Pel que fa a la resta, no cal dir que Sondra Ravanovsky és una soprano de luxe, en un paper que potser no sigui el seu, però la manca de cantants especialitzades en el bel canto, per les característiques de la seva veu, fa que el personatge de Bellini s’hagi convertit en un bombó per a qualsevol soprano. Com en el cas de Tamara Wilson, tampoc Radvanovsky no arriscà gaire en la famosa Casta diva, per poder envestir millor en el Fine al rito i Ah! Bello a me ritorna. És una sort poder fruir d’una bona producció amb els dos repartiments, sobretot amb les possibilitats d’una bona retransmissió com va ser el cas, ja que el que es perd en el directe es guanya en el llenguatge cinematogràfic, que dóna la possibilitat de veure millor la part dramàtica dels cantants, que ja no és poca cosa i també s’ho paga.
