CRÍTICATV

Évole es torna a mirar el melic

El líder del Salvados commemorava els cinc anys del seu impecable fals documental, Operación Palace, que va fer reflexionar el país sencer sobre el cop d’estat del 23-F. Quan Évole el va emetre estava en el moment més àlgid de la seva carrera. Entre l’octubre del 2013 i el desembre del 2014 estava obtenint la quota mitjana d’audiència més elevada. Ja feia sis anys que el Salvados estava en antena. Havia abordat el conflicte amb ETA, els paradisos fiscals, la corrupció del PP, el cas Urdangarin, el cost de la monarquia, l’independentisme, havia assegut cara a cara Artur Mas i Felipe González, i fins i tot va provocar un punt d’inflexió decisiu en l’escàndol de l’accident del metro de València. Tot i que Évole mai ha deixat de ser un trapella, feia temps que s’havia desempallegat del llast del Follonero per erigir-se en el periodista que millor va abordar les greus conseqüències de la crisi econòmica amb espais que contribuïen a la conscienciació social. Era amb aquests antecedents que Évole va fer Operación Palace. No va ser, com es va dir en el programa, el gir que va convertir un gamberro en periodista seriós. El sensacional enginy del fals documental sobre el 23-F, que va retratar el país retrògrad del qual formem part i va evidenciar les profundes esquerdes de la Transició, estava emmarcat en la franja horària del Salvados, el programa que havia obert els ulls a la realitat a milions d’espectadors a Espanya. I això el va convertir en un fals documental encara més potent. Era una estratègia que formava part del joc, igual que Orson Welles es va servir dels codis del llenguatge periodístic a La guerra dels mons. Évole, de fet, ja havia jugat amb realitat i mentida abans. Hi havia èpoques en què qualsevol fet insòlit crèiem que era fruit d’un infiltrat del programa. De fet, aquest diumenge a Desmon tando Operación Palace van fer una al·legoria magistral entre la veritat i la ficció en un pla secundari quan descobrim que els entorns càlids i casolans on s’entrevisten els testimonis són, en realitat, peces modulars d’un decorat que es desmunta. Precisament en això van basar l’esplèndida xerrada entre Sergi Pàmies i Iñaki Gabilondo, reflexionant sobre com, en cinc anys, havia evolucionat el concepte de mentida a través de les fake news. “Ara no ho tornaria a fer”, va admetre Gabilondo. La conversa es va complementar amb els implicats en el projecte, ja fos com a testimonis o com a professionals, per oferir diferents punts de vista sobre l’experiència. El resultat va ser tan entretingut com interessant.

A Évole li preocupava el resultat i li preguntava a Pàmies si havia aconseguit fugir de l’autofel·lació que comporta fer-se un homenatge en pròpia porta. Ja n’acumula uns quants. Pàmies va ser elegant. Tot i que aquest Salvados va aconseguir desviar prou bé l’atenció per dissimular-ho, ho va ser una mica. Però poc reeixida. Perquè quan Évole es mira el melic ho fa més des del victimisme que no pas des del gaudi.

Més continguts de