Publicitat
Publicitat

LAINVASIÓSUBTIL

Ja no cal cistell per anar a plaça

Ja poden inventar Cyber Mondays, Black Fridays i totes les mandangues que vulguin, que no recuperarem els cistells, ni els físics ni els virtuals. Ara només s’omplen cistelles, i no perquè per definició siguin més grans, no, sinó senzillament perquè googletransletejat són cestas. Al ciberespai la mida no importa, em podeu dir, els usos canvien; però per què continuem anant de compres i no a comprar, doncs?

En català, com en castellà, tenim cistells i cistelles, però no coincidim en la mida. És just al revés: simplificant-ho molt (i amb els diccionaris a la mà), una cistella és un cistell gran, i un cesto és una cesta grande. I això sense comptar amb els usos dialectals... Sí, un bon embolic.

Anem a pams. Un cistell és un recipient portàtil fet de joncs, canya o vímet, amb la boca més ampla que la base i amb una nansa semicircular travessera. És el que avui ja gairebé només fem servir per anar a buscar bolets (bé, el meu pare, malgrat els comentaris sorneguers dels seus companys de feina, hi porta la cartera i el mòbil: “No hi ha res més pràctic, d’acord?”). A ningú se li acudiria dir que va per la muntanya amb una cistella (si no és que va amb telefèric), i, en canvi, moltes webs t’obliguen a anar omplint cistelles. I encara els hem de donar les gràcies perquè tenen versió en català! Doncs “Molt engreïts!”, que diu l’amic cambrer Feliu.

Fins ara, les cistelles (a part de les de bàsquet) eren més aviat les paneres, és a dir, cistells amb la base molt més gran (que pot ser quadrada), una nansa també molt més gran (o sense) i de poca fondària. ¿No us han començat a bombardejar perquè compreu números de la cistella (o panera) d’aquí i d’allà? I allà la tenen, tota embolicadeta amb paper de cel·lofana...

Les cistelles també s’han popularitzat molt amb la moda de la fruita i verdura ecològica. “Ai, avui és dia de cistella, corre que no arribo!”, i ja veus tot de mares (pocs pares, renoi!) cada setmana a buscar el que toqui (aquesta és la gràcia, que t’obliga a menjar verdures que no saps ni què són, però que les ha fet algú amb qui parles). També hi ha cooperatives que t’ofereixen cistells. I totes dues coses semblen possibles.

Ara bé, per anar a comprar, ningú faria servir mai una cistella. Per això, del conjunt de béns de consum bàsics que s’agafen com a base per calcular l’IPC se’n diu cistell de consum o d’anar a comprar, i no cistella, encara que la cesta de la compra ens assetgi. Perquè no només ens el feminitza, sinó que ens el canvia d’acompanyant. Perquè la compra ha anat guanyant terreny a comprar : fem llistes de la compra, anem de compres i tenim cistell(e)s de la compra. El preciós anar a plaça potser ja és una peça de museu (per què no passa a millor vida també que sigui una cosa només femenina?, i no parlo del gènere gramatical, ara), però què té de dolent dir senzillament anar a comprar? Doncs que, en la societat consumista actual, hi ha una activitat de lleure que és anar de compres, però, ep, sense tenir la intenció real de comprar, sinó només de passejar i deixar-se sorprendre pels aparadors que gustosament ens han preparat, perquè acabem, sempre, comprant. La qüestió és que no ho sembli del tot. És com si “Me’n vaig de compres” tingués més glamur que “Me’n vaig a comprar”. A Reus, que de comprar (i sobretot de vendre) en saben un niu, van decidir que res de compres ni comprar, allà s’hi feia divendring i dissabting. Un altre dels seus eslògans és “L’art de comprar passejant”, que, amb internet, aviat serà “L’art de comprar mandrejant”.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT