CRÍTICATV

Jane de la selva

Escolta aquí l'article llegit de Mònica Planas

La protagonista del Sense ficció de TV3 era la primatòloga Jane Goodall amb un documental biogràfic de la National Geographic Society. Està fet a partir d’unes imatges inèdites que es van descobrir el 2014, després de passar anys perdudes en els arxius de l’organització. Jane mostra com la científica desenvolupava les seves primeres investigacions dels ximpanzés a la selva de Gombe a mitjans dels anys seixanta. El material és conseqüència de l’arribada del fotògraf i cineasta Hugo van Lawick per documentar-ho a nivell gràfic. Posteriorment es convertiria en el seu company. De fet, en les imatges s’evidencia, més enllà d’enregistrar els primats, un poderós interès de Lawick per Goodall. Les primeres pel·lícules traspuen més fascinació per la primatòloga i la seva vida solitària a la selva. Més, fins i tot, que pels autèntics protagonistes de la investigació.

Com a bon documental de National Geographic cal tenir en compte que el muntatge està molt forçat i manipulat perquè les escenes tinguin una coherència narrativa que atrapi l’espectador, especialment amb els animals. Les seqüències estan forçades visualment perquè plans que no tenen cap relació s’uneixin provocant un nou significat. Hi ha una gran habilitat en la creació de trames narratives. Al marge d’una mala sonorització del doblatge en moments puntuals, a nivell d’àudio original es feia evident que estava recreat i potenciat per obtenir més impacte televisiu. Que les escenes de conflicte i violència entre ximpanzés fossin en blanc i negre per crear un clima més sinistre i terrorífic resultava artificial i massa efectista.

El més potent del documental és la protagonista en si i la seva història. I la claredat de les seves explicacions, tan a nivell de descobriments científics cabdals com en el vessant més personal. National Geographic no ha amagat en el relat que van ser ells mateixos qui van apartar al company de Goodall del projecte, deixant entreveure la desconfiança que hi havia per les investigacions de la primatòloga i contribuint a les reaccions mediàtiques masclistes que generaven les seves teories.

Però el més commovedor de Jane és el paral·lelisme que s’estableix entre l’evolució personal de Goodall i la seva observació dels ximpanzés, especialment en tot el que té a veure amb la maternitat. De fet, era inevitable que després de veure llargues seqüències de la mare ximpanzé criant el seu fill, descobríssim un cert efecte mirall en les atencions que donava Goodall al seu nadó. En la manera de portar-lo a coll o en les evolucions de les cries a l’hora de caminar i jugar, es produeix un joc meravellós de similituds entre espècies que contribueix a donar força a les tesis revolucionàries que Goodall va plantejar sobre els humans i els vincles amb els primats. Jane no només és un merescut homenatge a la primatòloga sinó una mirada a l’ésser humà a través dels ximpanzés.

Més continguts de