Publicitat
Publicitat

Jersey l’altra cara del paradís fiscal

c ada vegada que salten a primera plana notícies sobre casos d’evasió fiscal, com la recent filtració internacional dels paradise papers, és habitual que hi aparegui un topònim amb reminiscències tèxtils: Jersey. La més gran de les illes del canal de la Mànega, situada a poques milles de la costa de Normandia i a tan sols tres centenars de quilòmetres en línia recta del principal centre financer mundial, la City de Londres, aprofita la seva privilegiada posició geopolítica per atraure des de fa algunes dècades grans fortunes i empreses de mig món amb ganes de no tributar gaire (o gens) als seus països d’origen.

Se sol dir que a Jersey hi ha més bancs i bufets d’advocats que bars i restaurants, una afirmació que segurament es deu correspondre amb la realitat però que en cap cas significa que aquest acollidor comtat anglès enmig del mar sigui un paradís terrenal per als seus 100.000 habitants actuals, i encara menys per als seus avantpassats. Si bé és cert que hi té fixada la residència gent molt rica i que no se sap què és l’atur a l’illa, també ho és que a les seves dotze parròquies hi conviuen, una mica com a tot arreu, mestres i estudiants, arquitectes i paletes, informàtics i xofers d’autobús, brokers i botiguers, policies i bombers, executius i cambrers. I, fins i tot, un incipient moviment opositor al secretisme bancari i la laxitud fiscal imperants.

L’arxipèlag del canal de la Mànega, que es completa amb la veïna Guernsey, la idíl·lica illeta de Sark i la remota Alderney, és molt més que un nom recurrent a les llistes negres de paradisos fiscals mundials. Sobre el paper, són dependències lligades administrativament a la Corona britànica amb un Brexit efectiu des de l’any 1972, quan els seus habitants (amb passaport britànic) van decidir excloure’s per decisió pròpia de les normatives comunitàries. I no va ser fins a mitjans del segle XX, de fet, que aquests territoris es van reinventar econòmicament: d’una societat tradicional basada durant segles en l’agricultura -la llana dels seus famosos jerseis o la pesca (i abocada sovint a l’emigració, cap a Anglaterra, l’Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda)- es va passar, per mitjà del ganxo del turisme, a pescar grans fortunes amb l’esquer de l’etiqueta de centre financer offshore.

El peculiar estatus polític d’aquest discret racó d’Europa té l’origen en l’any 933 dC, quan les illes del canal de la Mànega es van començar a decantar cap al veí Ducat de Normandia en termes jurídics, culturals i lingüístics. Es creu que els seus habitants van arribar a participar, al costat de l’exèrcit normand de Guillem el Conqueridor, en la victoriosa batalla de Hastings contra els anglosaxons (1066), per la qual van quedar unificats els regnes d’Anglaterra i de Normandia. Però el 1204, quan el rei Joan d’Anglaterra va perdre el ducat a mans de França, les illes van decidir mantenir el vincle amb la monarquia anglesa però sense trencar amb les tradicions culturals i polítiques normandes. D’aquella decisió, a més de ser encara actualment una dependència de Sa Graciosa Majestat, se’n conserven el jèrriais, un arcaic dialecte normand que sobreviu amb penes i treballs a l’enorme pressió de l’anglès, i els bailiwicks, un fòssil institucional de l’Antic Règim en plena Europa del segle XXI.

Únic territori britànic ocupat pels nazis

Una altra singularitat de Jersey i la resta d’illes Anglonormandes, com també és conegut aquest arxipèlag assotat pel fort vent, té a veure amb la Segona Guerra Mundial. Com no es va cansar d’esbombar fins a la sacietat l’aparell propagandístic del Tercer Reich, les tropes de la Wehrmacht no van topar amb cap mena d’oposició quan van ocupar militarment aquest territori britànic: entre el juny del 1940, seguint per inèrcia la ràpida invasió de França, i el maig del 1945, Adolf Hitler va poder presumir d’haver-se plantat a les portes de la Gran Bretanya, la seva bèstia negra durant el conflicte internacional.

D’aquella presència en queden dues grans traces: d’una banda, les enormes obres de construcció i enginyeria del Mur de l’Atlàntic, una important línia defensiva (bases de submarins, búnquers, canalitzacions, dics, hospitals subterranis, trinxeres, túnels…) aixecada a contrarellotge pels nazis al llarg de la costa atlàntica per aïllar Londres del continent europeu; i, d’una altra, les desenes de camps d’internament per als milers de treballadors que els alemanys hi van traslladar de manera forçada per poder dur a terme totes aquestes infraestructures.

Així com al llarg de Jersey les primeres construccions són evidents en el paisatge, amb recorreguts i visites guiades incloses pel llegat bèl·lic nazi, els monuments de record i llocs de memòria dels presoners de guerra i slave workers també hi són presents, però de manera molt més subtil. És el cas de York Street, una tranquil·la i agradable artèria al centre de la capital, Saint Helier, on des del 2005 es poden trepitjar a les dues voreres una quinzena de lloses amb inscripcions gravades de testimonis de l’ocupació. Hi ha des de frases de figures antifeixistes locals fins a sentències de treballadors forçosos soviètics, polonesos… i republicans catalans. “ I shall never forget the kindness shown to me and the other slave workers by the people of Jersey ” (“Mai no oblidaré l’amabilitat que em va mostrar a mi i a la resta de treballadors esclaus la gent de Jersey”), hi diu en una John Dalmau. “ All we could think of was that every day we were alive was a bonus ” (“L’única cosa que podíem pensar era que cada dia que passàvem era un dia extra de vida”), hi afegeix en una altra Vincente Gasulla Solé.

Republicans a les illes del Canal

Joan Dalmau i Vicent Gasulla Solé formen part dels gairebé dos mil republicans que es calcula que, des del febrer del 1942 fins al maig del 1945, van anar passant pels camps de treball de Jersey, Guernsey i Alderney provinents de França. En aquest últim país, després de la derrota a la Guerra Civil Espanyola, havien quedat atrapats als duríssims camps d’internament instal·lats pel govern francès a la frontera i, per fugir-ne, molts es van acabar allistant a les Companyies de Treballadors Estrangers organitzades per les mateixes autoritats gal·les. Però, amb l’entrada dels nazis a París el 1940, el règim col·laboracionista de Vichy els va lliurar com a mà d’obra “voluntària” a l’exèrcit ocupant. Uns quants milers van anar a parar a camps de concentració i d’extermini d’Àustria, principalment, i uns altres cap a les obres del Mur de l’Atlàntic, des de La Rochelle fins a Normandia, passant per la Bretanya i també les illes Anglonormandes, on els republicans van tenir el trist honor de ser un dels primers contingents de deportats a arribar-hi i un dels últims a ser alliberats pels aliats. Però pel mig també hi van passar, amb un tracte personal i unes condicions laborals notablement pitjors, milers de russos, bielorussos, ucraïnesos, polonesos i txecs, a més de presos polítics alemanys, centenars de jueus francesos i fins i tot un petit grup d’algerians portats des del port de Marsella.

En forma de llibres, entrevistes, articles o per transmissió familiar, d’alguns d’ells ens n’han arribat experiències de tota mena d’aquella època d’aïllament forçós. La majoria van viure uns anys d’horror, com van deixar escrit Dalmau, el també català Francesc Font i l’andalús José García, turmentat la resta dels seus dies pel seu pas per Alderney. Uns altres van poder esquivar-ne els aspectes més terribles, com Gasulla Solé, que va acabar fent d’infermer en un hospital a Jersey. I només alguns, excepcionalment, van poder descriure com a “vacances campestres”, amb vetllades poètiques incloses, la seva estada a les illes sota vigilància de les temibles SS, com és el cas del sabater anarquista valencià Manuel Sirvent, que es va saber guanyar la confiança i el favor dels comandants alemanys fabricant-los les millors botes.

Amb el final de la guerra, que va posar fi a una llarga dècada de penúries d’aquest poc conegut grup de republicans, la majoria van tornar a França per establir-s’hi. Però la seva empremta no va desaparèixer de les illes. Un petit grup va decidir quedar-s’hi, casar-se amb dones locals i deixar-hi els seus cognoms, com Gasulla Solé i el seu amic íntim Font, amb qui va crear una fusteria ben coneguda a Saint Helier. I gràcies a la insistència i persistència d’aquest últim, el record de tots ells també es reivindica amb el Westmount Memorial, un monument a totes les víctimes estrangeres de l’ocupació nazi que va aconseguir erigir el 1975. Quatre dècades després, el seu fill Gary Font hi condueix orgullosament, cada Dia de l’Alliberament (9 de maig), una cerimònia d’homenatge i respecte amb l’assistència d’autoritats i de desenes de familiars dels treballadors portats a la força des de mig Europa a un paradís fiscal que, fa setanta-cinc anys, es va convertir per a ells en un infern vital. 

Etiquetes

Més continguts de