Jerusalem i Barcelona
A la tomba de Shlomo Pines (París, 1908 - Jerusalem, 1990) hi ha gravades aquestes paraules: "No hi ha cap pensament més aliè a l'home lliure que el de la mort". Defineixen bé la seva actitud davant la vida i el treball intel·lectual. Va voler ser un home lliure de prejudicis, sectarismes i pors. Responent a una pregunta dels seus alumnes sobre l'actitud de molts intel·lectuals a l'Alemanya de Hitler, es va limitar a dir: "Els professors volien continuar sent-ho". No creia en els dogmes religiosos, però desconfiava dels dogmes dels ateus. Detestava les dictadures, el nacionalisme l'irritava i als liberals els mirava amb escepticisme. No prestava gaire atenció als aspectes pragmàtics de la vida perquè vivia fascinat amb la història de les idees. La seva curiositat intel·lectual tenia el suport d'una erudició que fins i tot resulta aclaparador resumir. Dominava un munt de llengües: sis d'orientals, les clàssiques i les llengües europees principals. Resumint: era un dels més grans orientalistes d'una generació irrepetible d'extraordinaris orientalistes.
Des del 1940 fins a la seva mort va ser professor de filosofia medieval jueva i musulmana a la Universitat Hebrea de Jerusalem i va ser precisament aquí on va defensar que no hi ha un cos de doctrines pròpiament jueves que hagi sobreviscut intacte al pas del temps. Els jueus no es caracteritzen, al seu parer, per compartir unes conviccions immutables, sinó per sentir-se partícips d'una tradició en permanent reconstrucció. A partir de la destrucció del segon temple, la diàspora es va assentar en esferes culturals heterogènies (l'hel·lenisme, l'islam i l'Europa cristiana) i, com és natural, cada pensador feia servir les eines intel·lectuals pròpies de la seva cultura circumdant, encara que mitigava la pressió de l'assimilació amb un fort sentiment de copertinença a un poble antic i peculiar. De manera inevitable el judaisme es va entendre a ell mateix amb una pluralitat de veus que, si bé no ens permeten parlar de ruptures, ens impedeixen afirmar una continuïtat orgànica o una essència immutable en les seves creences. El judaisme, si no es volen falsejar les dades, solament es pot mostrar en un relat històric, no en una definició atemporal.
La tesi de Pines és tan radical que fins i tot nega que la idea de l'elecció del poble jueu per Déu sigui un producte espontani del judaisme. A partir d'una detallada avaluació de les fonts, es creu en condicions d'afirmar que els jueus la van rebre dels xiïtes, especialment de la seva branca ismaïlita.
A la complexa història del judaisme, Pines hi troba fruits molt temptadors. Però un dels que li mereix més atenció és el de la construcció política de la idea de llibertat. A El desenvolupament de la noció de llibertat (1984) defensa que si entenem la llibertat com un ideal cap al qual es tendeix políticament o religiosament, llavors aquest concepte no es troba a la Bíblia jueva. Els termes bíblics que remeten a la idea de llibertat solament apareixen en el context jurídic de l'alliberament d'un esclau o d'un serf. Les primeres aparicions d'una idea política de llibertat les troba Pines a la Palestina dels segles I abans i després de Crist, entre els jueus que es resistien al domini romà reivindicant "la llibertat", com es comprova als textos de Flavi Josep. Però ells no creen la idea de llibertat del no-res, sinó que la prenen com un esbós del món cultural grecoromà, on designava l'estat d'un individu o d'un poble, i li donen un abast nou. A Grècia i a Roma la llibertat era, bàsicament, un bé patrimonial dels homes lliures. Entre els jueus deixa de ser un estat per esdevenir una aspiració legítima a l'alliberament d'un jou estranger. Amb aquesta ampliació del significat va néixer un dels fenòmens més decisius de la història occidental, que ha tingut conseqüències ben conegudes per a tothom. Els jueus, doncs, van ser el primer poble que, en una situació de dominació política, va crear una ideologia de l'alliberament lligada a l'eslògan de la llibertat.
Amb Pau, aquesta idea s'interioritza i passa a significar un alliberament personal del jou de la Torà (la llei de Moisès). Mitjançant aquesta doble via es va integrar en la cultura europea i va passar a donar forma a un ideal laic d'alliberament polític o personal que, molt sovint, és estimat com un valor suprem. Spinoza va jugar un paper decisiu en la culminació d'aquest procés. Probablement devem també als jueus la convicció, avui gairebé espontània, que la llibertat sempre arriba amb la felicitat agafada a la mà.
