19/03/2020

El servei de salut britànic ja treballa al límit

3 min
Diversos passatgers en una estació de metro de Londres. La vida continua amb una certa normalitat al Regne Unit malgrat la pandèmia

Fa deu dies, em van demanar que veiés un pacient. Soc pneumòloga en una unitat de cures intensives d’un hospital de Londres, de manera que no em va sorprendre gens que el pacient necessités un respirador. Semblava un cas bastant típic. Però va resultar que el pacient tenia el coronavirus –el primer infectat del nostre hospital i una de les gairebé 2.000 persones que fins ara han donat positiu al Regne Unit-. Jo no havia portat mascareta. De seguida vaig començar a tenir tos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot i que no vaig tenir febre ni falta d’aire, em van dir que m’aïllés durant 14 dies. En aquests moments encara estic aïllada. I no soc l’única persona del meu hospital que ho està. Després de tenir un sol pacient amb Covid-19, una quarta part del nostre personal auxiliar està de baixa amb tos i refredats que normalment no ens impedirien treballar. Un sol cas de coronavirus ha causat estralls al nostre hospital.

És un microcosmos del que pot passar en el futur. El Regne Unit té menys llits de cures intensives que la majoria dels altres països europeus. Els índexs d’ocupació són elevats, i hi ha una lluita diària per donar d’alta prou gent i oferir espai als nous pacients. Encara que hi hagi un llit disponible, no tenim prou infermeres i infermers per ocupar-se’n. Una dècada de retallades i infrafinançament ens ha deixat perillosament exposats. Aquest és l’hivern perpetu de l’NHS, el Servei Nacional de Salut britànic.

Aquesta setmana he observat els esdeveniments des de fora. He observat els meus companys mentre es preparen per al llarg camí que hem de recórrer, descansant quan poden, reforçant el protocol per al tractament dels pacients infectats, formant-se els uns als altres, fent plans per a la malaltia i estudiant maneres d’aïllar-se de les seves famílies. He observat com es fan plans per cancel·lar l’assistència no urgent i traslladar personal sanitari a primera línia.

Es necessita l’ajuda de tothom. S’han cancel·lat les rotacions cap a nous departaments i hospitals: jo continuaré a cures intensives i metges d’altres departaments s’incorporaran al meu. Els plans que tenia de treballar a mitja jornada se n’han anat en orris. Però aquesta és la meva vocació: no deixem mai de ser metges. Quan se’ns demana que redoblem els esforços, només hi ha una resposta.

A mesura que les persones amb coronavirus envaeixin els nostres passadissos, els hospitals arribaran a un pas del col·lapse. El Regne Unit és un país ric i se’n pot sortir millor que altres. Però després d’anys d’infrafinançament l’NHS està en una situació crítica. Una dècada de retallades de successius governs conservadors ha deixat el servei sense recursos. La moral del personal és baixa i la fidelitat és escassa. Ja treballem al límit de la nostra capacitat.

Quan els nostres hospitals estiguin desbordats i hàgim de decidir com assignar els recursos migrats, ¿com triarem a qui hem de proporcionar ventilació assistida? Itàlia s’acosta a aquest punt i el seu servei sanitari té molts més llits de cures intensives per persona que el del Regne Unit. ¿Hauré de dir a algú que no podem tractar un ésser estimat perquè se’ns han acabat els respiradors, l’oxigen, els tubs, les màscares, els hospitals, el personal? ¿Imposarem llavors un límit d’edat, tal com s’estan plantejant alguns hospitals d’Itàlia, o entrarà en joc algun criteri de mereixement?

Em preocupa que no sapiguem de veritat en quin punt de la corba epidèmica estem. ¿Hem fet la prova a prou gent? ¿I si l’aturada arriba massa tard? ¿Ens veurem desbordats massa aviat? Aquest hivern, a tot l’NHS hi ha hagut pacients als passadissos i operacions anul·lades. ¿Quantes persones moriran per haver treballat massa temps al caire del col·lapse?

No soc epidemiòloga. No insinuo que sàpiga quina és l’estratègia adequada. Però el que és segur és que l’NHS no sobreviurà a aquesta crisi sense protegir i respectar el seu personal. El 2018, dos terços dels metges en el segon any de formació van decidir no optar a ocupar places d’especialista. Se’ns demana que fem més, amb poques compensacions, mentre que tenim companys deixats de la mà de Déu, perquè el sistema els ha fallat. Per afegir sal a la ferida, se’ns han proporcionat màscares antiquades.

Ja sabem que els nostres homòlegs d’Itàlia, la Xina i altres llocs han donat la vida per la vocació que van triar. Fa anys que els professionals sanitaris alertem de la crisi de l’NHS: demanem al govern un millor finançament per als nostres hospitals i unes millors condicions laborals.

A mesura que la crisi del coronavirus s’intensifiqui, se’ns haurien de proporcionar els mitjans per protegir-nos a nosaltres mateixos i protegir els nostres pacients, en particular els més vulnerables. Ens mereixem transparència. Exigim honestedat. Sense això, no sé quanta gent continuarà al peu del canó quan tot això s’acabi.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon

stats