28-A: la desfeta d’Aznar
En termes tant quantitatius com qualitatius, el resultat més remarcable de les eleccions espanyoles de diumenge és el daltabaix (de 137 a 66 escons) del PP de Pablo Casado. I bé, ¿qui va ser el mentor, el mestre, el pare i model polític de Casado des que aquest assumí, el juliol del 2018, el lideratge del partit? Va ser José María Aznar López. Ell posà la FAES –abans reticent i freda envers el marianisme– a empènyer i esperonar Casado pel camí de la radicalització, de la desqualificació frontal contra Pedro Sánchez, de l’escalada d’insults i amenaces contra l’independentisme, de l’obertura cap a l’extrema dreta de Vox fins al punt d’oferir-li ministeris.
Foren Aznar i la FAES els inspiradors, els creadors de l’ambient que va fer possible la concentració espanyolista de la plaça de Colón, el 10 de febrer passat. Doncs bé, en vista de l’escrutini del 28-A, resulta obvi que la 'performance' de Colón va ser per al PP un negoci ruïnós que legitimà la competència de Vox i potser afavorí els rivals de Ciutadans però, sobretot, visualitzà l’amenaça del trident dretà; una amenaça damunt la qual s’ha aixecat la victòria del PSOE.
A Catalunya, la benedicció i el suport d’Aznar a l’aterratge de Cayetana Álvarez de Toledo són indiscutibles. Tanmateix, aquest intent artificiós d’empeltar la supèrbia i l’aristocràtic desdeny de la marquesa en el vell i ressec tronc del partit dels Fernández Díaz, les Dolors Montserrat i altres abnegats quadres de tota la vida ha resultat un experiment devastador, sense que pogués salvar-lo ni tan sols el numeret a la Universitat Autònoma. La marquesa de Casa Fuerte ha desplomat el PPC de sis escons a un, el seu, i l'ha deixat en el nivell de representació que obtingué Laureano López Rodó el 1977. És a dir, en la marginalitat.
La FAES editorialitzava fa poques setmanes qualificant l’oferta del PSOE de Pedro Sánchez d’“elaborada impostura que refleja el extremismo, la disgregación territorial y el desplome económico [...]”. Doncs aquest programa apocalíptic ha guanyat les eleccions, i ho ha fet gràcies a dues armes secretes que no ho són gens, de secretes: el fet de trobar-se ja en el poder, de tenir el control del BOE –cosa que, en rigor, no passava des del 2008, perquè el 2011 Zapatero no presidia un govern, sinó una agonia–; i l’extensió al conjunt de l’Estat de la clàssica fórmula del PSC, aquell “Si tu no hi vas, ells tornen”, ara remasteritzat en un “Si tu no ens votes, arriben els ultres”. El protagonisme mediàtic de Vox durant els darrers mesos ha donat a l’espantall d’Abascal, 'el Reconqueridor', la versemblança i, per tant, el poder de mobilització del vot útil necessaris. També a Catalunya, tot i que el 'revival' del PSC hauria de ser matisat: els 12 escons d’ara són menys de la meitat que els 25 obtinguts el 2008.
Tots sabem que un dels punts crucials del programa aznarista adoptat pel PP de Casado era la “desarticulación completa del golpe de estado separatista y de todas sus tramas”, que traduït al llenguatge corrent volia dir la liquidació repressiva i la desfeta electoral de l’independentisme. Però diumenge els votants van decidir una altra cosa: un 54,3% de les paperetes van ser sobiranistes o independentistes, i un 43,3% per als que proposen o no exclouen el 155. En escons, 29 contra 19. Per cert, ¿on és aquella mítica majoria social unionista tan invocada per Arrimadas, Rivera, Álvarez de Toledo, etcètera?
Dins del camp independentista ha passat una cosa no per esperada menys important: el rotund 'sorpasso' d’Esquerra Republicana sobre l’espai postconvergent. El legitimisme de Waterloo, representat per les candidatures de Junts per Catalunya, ha mostrat els seus límits; i aquests encara haurien pogut ser més estrets sense l’ajut involuntari dels lamentables fets de Coripe, sense l’afany del PP i Ciutadans d’excloure l’expresident de la candidatura europea, sense la fixació ultra amb el “¡Puigdemont a prisión!”
Es podria pensar que l’únic èxit d’Aznar en aquestes eleccions generals del 2019 ha estat el bon resultat de Ciutadans: 57 escons amb el 15,8% dels sufragis. Però podria tractar-se d’un èxit estèril, almenys a curt termini, i susceptible només de consolidar-se a costa de fagocitar el PP. De moment, la pujada dels taronges té febleses estructurals: un 3,1% al País Basc, un 11,6% a Catalunya, un 11,2% a Galícia. Mai cap partit no ha governat Espanya amb suports tan magres a les tres “nacionalitats històriques”.
I finalment, pel que fa a En Comú Podem, s’ha dissipat l’efecte de novetat del 2015-16, la cua de Pablo Iglesias ha perdut força lluentor, la retirada de Xavier Domènech tampoc no podia resultar innòcua i la revifalla del vot metropolità al PSC actuava en detriment dels liles.
Conseqüències de tot plegat? Cap d’important abans del 26 de maig.
