Legitimitat i legitimisme

Per anar-nos aclarint, seria útil precisar alguns conceptes

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Potser, per anar-nos aclarint, seria útil precisar alguns conceptes. Permetin-me la gosadia d’intentar-ho.

Legitimitat és, a parer meu, la qualitat que posseeixen una autoritat, un poder, un dirigent polític investits d’acord amb un mandat vàlid i just, mandat que els confereix un ampli reconeixement social. Parlant en plata, Carles Puigdemont va continuar essent per a moltíssims catalans el president legítim de la Generalitat després de l’aplicació de l’article 155; revalidà aquesta condició quan esdevingué el cap de la llista independentista més votada el 21 de desembre del 2017 i el candidat a la presidència amb més suports parlamentaris (JxCat, ERC i CUP) en els inicis de l’actual legislatura, encara que els obstacles jurídico-penals erigits per l’Estat li impedissin presentar-se a una votació d’investidura. Per molt que, des del 17 de maig del 2018, el president legal i efectiu sigui Quim Torra, és perfectament comprensible, fins i tot natural, que una part de la ciutadania segueixi veient Puigdemont com el representant d’una legitimitat atropellada per la repressió.

Legitimisme és l’actitud política que, partint de l’afirmació de la legitimitat d’un líder al qual es considera injustament apartat del poder, ho fia tot a la restauració d’aquell lideratge i posa en les seves mans el rumb i la sort del moviment o de la causa sencers.

En la història política de la Catalunya i de l’Espanya contemporànies hi ha diversos exemples de legitimisme; sobretot dos, de signe ideològic contraposat, perquè el legitimisme –tal com l’analitzo aquí– no és una doctrina o un programa, sinó una manera de concebre l’acció política i la relació líder-moviment. Els dos exemples són la presidència exiliada de Tarradellas i, principalment, el carlisme.

Sí, ja ho sé. En temps del carlisme no hi havia 'streaming', ni videoconferències, ni Twitter, ni Facebook, ni vols 'low cost'

El legitimisme de Tarradellas va ser un fenomen gairebé unipersonal. Des del 1954, el solitari de la Turena pretengué erigir-se en l’encarnació de la legalitat republicana i autonòmica esclafada el 1939 i monopolitzar la representació de la Catalunya democràtica en qualsevol diàleg sobre un futur postfranquista. Val a dir que, durant dues dècades, els seus esforços van ser molt estèrils; que en cap moment no dirigí ni condicionà –com hauria volgut– la política antifranquista interior, ni la resistència cultural, ni res; i que, el 1975, els catalans coneixedors de qui i què era Tarradellas es reduïen a uns pocs milers. Que, dos anys més tard, la seva problemàtica investidura presidencial a Mèxic fos reconeguda per Madrid i aclamada pel poble parla més de l’astúcia i la ductilitat de l’home de Saint-Martin-le-Beau –i de les conveniències conjunturals de l’Estat– que no de cap altra cosa.

Amb tot, el nostre legitimisme per excel·lència, amb una durada de quasi un segle i mig, ha estat el carlisme. Dins d’aquest espai polític –tan resilient com popular– es valorava per damunt de tot (per damunt de l’estratègia, de la tàctica, de les aliances, de l’anàlisi de les conjuntures...) la lleialtat personal al líder, al “rei” desterrat, fins al punt de premiar-la amb una Medalla de la Legitimidad Proscripta [sic]; i, esclar, qualsevol crítica o discrepància esdevenia tot seguit traïció. Al llarg de cinc o sis generacions, el sagrari de la causa carlina (“la casa del destierro”, segons l’anomena el testament de Carles VII) era un immoble llunyà, ja fos el palau de Loredan a Venècia, o un castell austríac, o un pis a Viena. I la consigna, o la promesa, més repetida dins del moviment era la que havia formulat Carles VII quan abandonà Espanya el 1876, derrotat en la tercera guerra: "¡Volveré!"

Com que aquest retorn –ni el d’ell, ni el dels seus successors dinàstics– no es produí mai, l’operativa política del carlisme des del darrer quart del segle XIX era bastant singular: tot el poder de decisió residia en el “rei” o pretendent exiliat, el qual tenia a l’interior un 'jefe delegado' (més 'delegado' que 'jefe', en realitat) amb escassíssima autonomia i sempre revocable. Es tractava d’una lògica de funcionament paralitzadora, molt poc adaptada a les exigències de la política contemporània i que, sens dubte, contribueix a explicar la gradual evaporació d’un moviment més tenaç i poderós que cap dels seus equivalents a Europa.

El que intento subratllar ho il·lustra el paper del carlisme en la Guerra Civil de 1936-39 i després. Component fonamental –per les seves bases territorials i pel seu poder de mobilització de combatents– de l’èxit de l’Alzamiento, la manca d’un lideratge intern fort i amb capacitat per decidir convertí el carlisme en una marioneta de Franco i, a partir del 1939, en un 'vencedor vençut': simbòlicament vampiritzat per la dictadura del Generalísimo i políticament marginat, a canvi de la concessió de prebendes a uns quants capitostos aprofitats.

Sí, ja ho sé. En temps del carlisme no hi havia 'streaming', ni videoconferències, ni Twitter, ni Facebook, ni vols 'low cost'. Però la lògica legitimista segueix encapsulant les més nobles causes polítiques i dificultant-ne la connexió amb la realitat social. O així m’ho sembla.

Més continguts de