Sánchez i els fenicis

La classe política estatal encara no ha entès el canvi de paradigma del nacionalisme català

El diumenge 10 de febrer al migdia, després d’haver constatat el modest poder de convocatòria de les tres dretes espanyoles en la concentració de la madrilenya plaça de Colón, molts vam creure que, amb pressupostos o sense –ell mateix i el seu entorn havien dit que era possible seguir governant amb pròrroga pressupostària i decrets llei–, Pedro Sánchez tenia corda política per arribar almenys fins a la tardor.

Però aleshores es produí un fet insòlit. Abans i tot que es consumés la devolució dels pressupostos, i tancant la porta a qualsevol represa de les negociacions, el president Sánchez decidí que ell no afrontaria sis o vuit mesos més de legislatura i una ulterior campanya electoral sota l’estigma de “traïdor a Espanya”. En conseqüència, resolgué adherir-se 'ex post facto' (amb posterioritat al fet) a l’acte de Colón. Sense foto compartida amb Abascal, Casado i Rivera, esclar. Però subscrivint plenament el lema de la concentració. Quin era, aquell lema? "Por una España unida. ¡Elecciones ya!" Doncs 'elecciones ya', el 28 d’abril, abans i tot del que reclamaven els manifestants. I defensa d’una Espanya tan unida com la que victorejaren a l’epicentre del Madrid 'nacional' l’altre diumenge.

Perquè, a veure: entre la secretària d’estat per a l’Espanya Global i íntima de Sánchez, Irene Lozano, comparant en una televisió anglesa l’1 d'Octubre amb una violació i el ministre de Rajoy Alfonso Dastis afirmant a la BBC que les imatges de l’1 d’Octubre eren 'fake news', quina diferència hi ha? I què distingeix els eurodiputats del PSOE respecte dels del PP i de Ciutadans, exigint tots de manera conjunta a la presidència del Parlament Europeu que hi prohibís l’entrada del president Puigdemont? Res, no els diferencia res.

Sánchez i els seus assessors van prendre plena consciència que les properes conteses electorals es lliuraran sobretot en el terreny del patriotisme espanyol i de la confrontació amb el separatisme català

L’abrupte i sorprenent final de la legislatura espanyola convida a treure’n algunes conclusions. Una és que la classe política estatal, i dins d’ella la socialista, encara no han entès el canvi de paradigma del nacionalisme català. L’exemple més extrem d’aquesta incomprensió són les cèlebres frases del ministre Josep Borrell a propòsit dels independentistes i el pressupost: “¿Cuánto se juegan a que mucha bravata pero que a la hora de la verdad lo votan? Estoy seguro de que lo van a votar, pero no porque tengamos un pacto secreto con ellos. Por su propio interés”.

Doncs no, no el van votar. I és que l’establishment madrileny hauria d’assabentar-se d’una vegada que, a Catalunya, els fenicis han mort, o ja no hi pinten gran cosa. Al llarg d’un segle, des de la superioritat de la seva 'hidalguía' i del seu 'pundonor', les elits de l’Espanya castellana van desdenyar i fer befa del mercantilisme catalanista, del seu caràcter 'semita' o 'fenici', del seu afany per negociar-ho, transaccionar-ho i regatejar-ho tot: a Prat i Cambó l’únic que els interessava era un aranzel favorable a les manufactures catalanes; a Pujol només el feia feliç el soroll de la caixa registradora quan hi ingressava 'peixos al cove' financers o competencials per a la Generalitat.

Però ara aquelles elits han topat amb un nacionalisme –mutat en independentisme– que no es deixa seduir per promeses milionàries en els pressupostos i reivindica principis, ja siguin l’autodeterminació, la bilateralitat o la dignitat; la dels seus líders presos i la de les seves bases mobilitzades. I bé, no dic que això sigui sempre ni forçosament un encert estratègic o tàctic. Dic que això, en el Madrid del poder, farcit d’'hidalgos' hipersensibles a l’honor, al prestigi, a la reputació de la Nación i de l'Estado, no hauria de sorprendre ni d’escandalitzar. A veure si, després d’haver bescantat els fenicis durant més de cent anys, ara els trobaran a faltar...

A parer meu, i en relació a les decisions polítiques adoptades pel president Sánchez la setmana passada, el naufragi dels pressupostos va ser una simple excusa, i l’assumpte del relator un pretext gairebé infantil. Senzillament, Sánchez i els seus assessors van prendre plena consciència que les properes conteses electorals es lliuraran sobretot en el terreny del patriotisme espanyol i de la confrontació amb el separatisme català. I van considerar suïcida que el PSOE se situés fora d’aquest 'frame', d’aquest marc narratiu dibuixat no només per les dretes, sinó també per molts dels 'barons' territorials socialistes, des de Lambán (el del “càncer”) fins a Fernández Vara (el del 155).

Així, doncs, calia trencar sorollosament amb la Generalitat, proclamar-se més constitucionalistes que ningú... i acudir corrents a les urnes, abans que la ruptura no caigui en l’oblit. ¿Per fer la mateixa campanya que el PP, Cs i Vox? No, perquè la del trident dretà serà –ja és– tan bèstia, tan brutal, tan agressiva, que a Sánchez no li resultarà difícil, per contrast, aparèixer com l’espanyolisme moderat, dialogant, conciliador. Miquel Iceta i Pepe Zaragoza hi contribuiran amb astúcia, mirant així de donar aire al PSC. I tots plegats esperaran a veure si els fenicis ressusciten.

Més continguts de