La poció màgica

L'arma secreta de la causa independentista és l'actitud del règim espanyol

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Ho diré d’entrada i sense embuts, ni que sigui a risc de guanyar-me unes quantes “amistats” més: en les reaccions i respostes a la sentència del Tribunal Suprem coneguda el passat dia 14 i en les seves conseqüències immediates, hi ha hagut més lucidesa i més sentit polític dins els murs de Lledoners, de Puig de les Basses i de Mas d’Enric que no pas fora d’aquells recintes. Mentre la presidenta Carme Forcadell confessava no haver plorat en conèixer la seva condemna a 11 anys i 6 mesos de presó, però sí en veure les imatges dels aldarulls pels carrers de Barcelona, la número u de l’ANC, la professora Elisenda Paluzie, deia que els incidents violents “fan visible el conflicte”. La consellera Dolors Bassa, amb 12 anys de condemna al damunt, li ha replicat molt millor que no ho podria fer jo: “Sortir al diari per coses negatives no ajuda a visibilitzar el conflicte. S’ha de visibilitzar amb la no-violència”.

Tanmateix, si la dirigència independentista pot decebre de moltes maneres (amb els heroismes de saló, amb els legitimismes portats fins a la caricatura, amb la confusió entre unitat i unanimisme, amb l’equívoc entre fer agitació i fer política, etcètera), la causa de la independència catalana segueix tenint una arma secreta, una poció màgica capaç de vèncer totes les decepcions, de superar tots els desànims, de tapar totes les esquerdes i cicatritzar totes les ferides: si estiguéssim de broma, podríem etiquetar el prodigiós elixir com a espanyolina; sent seriosos, el descriurem com l’actitud profunda del sistema, del règim polític, mediàtic, institucional i cultural espanyol envers les aspiracions d’almenys la meitat dels ciutadans de Catalunya.

Que aquesta actitud fos de rebuig, d’hostilitat política a la pretensió secessionista catalana, seria normal, i democràticament impecable. També davant el referèndum escocès de 2014, i del que es pugui celebrar en un futur proper, el govern de Londres i els partits d’àmbit britànic van fer i faran campanya pel no a la independència, van subratllar i subratllaran els desavantatges d’una Escòcia separada del Regne Unit, van furgar –i ho tornaran a fer, si cal– en les pors i les incerteses d’una part dels electors escocesos respecte del seu futur col·lectiu. Aquest joc pot ser més net o més brut, més transparent o més subterrani, però cal entendre que un estat del segle XXI no contemplarà de braços plegats la possibilitat que una part del seu territori se’n divorciï. El mateix capteniment va tenir Ottawa en relació als referèndums de 1980 i 1995 sobre la independència del Quebec.

Pràcticament sense matisos, Ciutadans, el Partit Popular i Vox consideren les quatre dècades d’autonomia una sèrie d'actes de lesa pàtria espanyola

L’actitud present dels poders espanyols enfront de l’independentisme català és d’una altra naturalesa, que no pot ser qualificada sinó de fòbica. D’odi, ara que el concepte s’ha banalitzat tant fins i tot en seu judicial. Examinem-ho amb calma.

Pràcticament sense matisos, Ciutadans, el Partit Popular i Vox consideren les quatre dècades d’autonomia –dins del marc constitucional, of course–, la creació i el desplegament dels Mossos d’Esquadra i de la Radiotelevisió de la Generalitat, la immersió lingüística o l’exercici de les altres competències en ensenyament com una sèrie d’actes de lesa pàtria espanyola, d’alta traïció, que cal revertir amb plantejaments propis del 1939. Uns, els “radicals”, ho formulen de manera oberta i explícita: proclamar l’estat de setge, il·legalitzar els partits independentistes, liquidar l’autonomia, empresonar el president Torra...; altres, els “moderats”, ho reclamen de forma implícita: activar de nou l’article 155, però ara de manera extensiva i il·limitada en el temps. En fi, els socialistes adverteixen que estan disposats a fer-ho, no fos cas que els titllessin de poc patriotes...

I bé, posar fora de la llei les idees polítiques de dos o tres milions de suposats compatriotes; intensificar les detencions, les extradicions, els empresonaments preventius; considerar insignificants unes condemnes que totalitzen cent anys de presó, i voler-les el doble o el triple de llargues; tot això, ¿no és un programa d’odi? ¿Doncs què és, una declaració d’amor fratern? Quan l’altre dia Alejo Vidal-Quadras –ja se sap que, al voltant de l’1 de novembre, els morts surten de llurs tombes convertits en fantasmes– afirmà que “Catalunya no és una nació sense estat, sinó una regió on no hi ha prou psiquiatres”, i urgí a intervenir l’autonomia, “una mesura traumàtica i dràstica, però indefugible”, ¿no estava formulant un missatge d’odi, menyspreu i discriminació contra un col·lectiu definit exclusivament per les seves idees polítiques?

Sí, hi ha motius per a la decepció, per a la fatiga, per a la impaciència, per al desconcert, per a tots els sentiments d’aquesta mena que vostès vulguin. En cas de creure-s’hi vulnerables, donin un cop d’ull a qualsevol dels diaris o de les televisions que es dirigeixen des de Madrid. Després, triïn la papereta sobiranista del seu gust i, quan diumenge que ve la dipositin a l’urna, pensin en Vidal-Quadras, en Abascal, en Rivera, en Cayetana, en Casado o en Marchena.

Més continguts de