ABANSD’ARA

Joan Brossa: el poeta a les golfes

De la semblança inclosa en l’entrevista que va fer Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) a Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) per a la revista Serra d’Or (15-VIII-1975). Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Brossa, poeta, dramaturg, escriptor i artista total, experimentador. Foto Pilar Aymerich (Barcelona, 1943): Brossa en aquella entrevista.

[...]

Sempre l’he vist vestit amb el mateix jersei, d’un color blau elèctric i amb un forat petit a la banda dreta. Un forat que es veu a simple vista car en Joan Brossa fa una mica de panxa. L’he vist menjant a “Les violetes”, en silenci, reconcentrat, absent, sense cap contacte aparent amb l’àpat. L’he vist en alguna reunió amb la mateixa posa, sempre a punt de pujar al darrer tren del risc. Té una papada visible però no ostentosa, uns ulls una mica bellugats, unes galtes serenes, com serena és la seva veu i serens els seus gestos. Em parla amb la pipa en una mà i la sosté una llarga estona apagada. Quan riu, en Joan Brossa ho fa amb ganes, enfila una rialleta de menestral compenetrat amb “les coses de la vida”. Posa una cama damunt de l’altra i no es gronxa gaire al balancí sense cul. Repenja la mà esquerra i no deixa de moure els dits, com abans ho feia amb les cartes. De tant en tant, per arrodonir una idea, avança les dues mans, ben planes i paral·leles, cap endavant. Té tot l’aire de menestral de barri barceloní, de tertúlies de bar, de jocs com el canari, el mus o el domino. Li agrada parlar dels altres, d’explicar-ne anècdotes, i com més sucoses són, més hi riu; les pors d’un gran pintor, la visió sociològica d’un poeta famós, la idea piramidal d’un filòsof... Tot això li agrada molt, i si tu entres en el joc, t’escolta amb una gran atenció. De tant en tant deixa anar un ahhh allargassat i feliç. [...] Poeta, en Brossa viu “en” poeta. Conta en Jordi Coca al seu llibre que, quan en Brossa va anar a fer-se fer el carnet d’identitat, el policia li va preguntar: “ ¿Profesion? ”. “Poeta”, va dir en Brossa. “ ¿Qué ha dicho? ” -feu l’altre. “Poeta”, va repetir en Brossa. “ ¿Paleta? ”, va fer el policia. “No, poeta”. El policia, com que no l’entenia, va acabar per dir: “ Le pondremos jornalero ”... Una altra vegada hi va anar un agutzil per a fer-li un embarg. Va començar a nedar entre la pila de paperassa buscant algun símptoma del benestar habitual, però no hi havia res, ni neveres, ni televisions, ni cap aparell electrodomèstic, res, només les litografies d’en Miró, els dibuixos d’en Tàpies i d’en Ponç, alguns llibres, la perruca d’en Fregolino, el barret de capellà, les volves de pols que caminen soles, els retrats dels deu mil Frègolis. I en Brossa. L’home se’n va anar perquè no va trobar res per a embargar i li va dir, al poeta, que l’endemà el jubilaven i mai no havia trobat un cas com aquell, de tanta pobresa. Pobre home, no s’havia adonat de la immensa fortuna que posseïa aquell poeta que vivia a les golfes.

Més continguts de