Tomàs Garcés 1924
22/08/2020

Joan Salvat-Papasseit (1924)

2 min
Joan Salvat-Papasseit (1924)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl dia 7 Catalunya va perdre amb Joan Salvat-Papasseit un dels seus cors més generosos. En Salvat mor als 30 anys i havia patit molt. Els seus llibres de versos i la seva mateixa vida són, però, no un gemec malaltís, ans un esforç per la joia. Salvat-Papasseit ha lluitat i ha cantat. Era un franciscà. El seu cor cristià bategava amb delit. En una antologia de la poesia religiosa catalana, més d’un poema de Salvat-Papasseit brillaria amb claror ben pura. No cal sinó recordar aquella evocació greu del Nadal: Jesús plorós davant les nostres misèries. Les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Salvat-Papasseit llur més ingenu conreador. Però dels Poemes en ondes hertzianes a La rosa als llavis havien passat alguns anys, i Salvat havia fet molt de camí. També era lluny aquella generosa adolescència que inspirava una anarquia idealíssima. Salvat-Papasseit és el poeta de Les conspiracions. Els somnis polítics de Catalunya han trobat en Salvat-Papasseit una veu apassionada i pura que els cantava. “Res no és mesquí”. Heu’s ací un dels mots més preciosos del nostre malaguanyat amic. Res no és mesquí. Malalt com sabia el seu cos, estimava el món i els homes. Era un cristià. Beneïa Déu i les seves creacions. La noblesa, l’entusiasme, l’esguard amorós de Salvat-Papasseit eren el fons inestroncable de la seva poesia. Era un lluitador. Els que hem estat els seus amics estimarem sempre el seu record. La seva vida fa plorar de tendresa. Nat en el racó més pobre d’un suburbi, infant trist sense jocs i sense escola, soldat precoç de la lluita per la vida, treballador d’oficis aspres, guaita del moll en nits fredes, sent néixer dintre seu, als 25 anys, l’espurna divina de la poesia. Aquell orgull d’escriure en català, que és la joia més dolça de Josep Carner, quina felicitat no havia d’ésser per a Joan Salvat-Papasseit! L’escalf dels seus propis versos l’amanyagava més que una llar tèbia a un caminant miserable. Reposa en Déu, Joan Salvat! No han mort la teva ànima ni els teus poemes. El port deu enyorar-te. Recordo aquelles llunyanes tardes de diumenge, al port. Hi anàvem sovint amb en Salvat-Papasseit i amb en Torres-Garcia. Ens embadalíem amb els colors i les olors del port. Sabíem els noms de tots els vaixells i escoltàvem el crit de cada gavina. Ens plaïa de veure esmortuir-se els gallarets, en fer-se fosc, i hauríem navegat entre les boires de les mars. Quan tornàvem a la ciutat semblava que sortíssim d’un somni. Com estimava el port, en Salvat! Un dia ens deia que li agradaria, un cop mort, de reposar al fons de les aigües. Ho deia ben greu. I no ha estat satisfeta la seva vaga esperança. Tanmateix, però, diríeu que en Salvat no és lluny dels molls silenciosos. Sota els rams d’estrelles del cel, vora les selves dels pals i del cordatge, al peu de la farola groga, sembla que se senti encara la veu amorosa del poeta i us estreny el cor l’ombra remota d’aquell infant que vetllava la fusta, trist, les nits d’hivern.

stats